Últims posts del 2006...

Doncs ja ha passat Nadal i em vaig oblidar de felicitar-vos-el! així que ja passo directament al cap d'any. Que per cert, és una festa que no m'agrada gaire,, com el carnestoltes. No em fa ilusió la nit de cap d'any, per mi és com qualsevol altre nit. Sembla que s'hagi de sortir per obligació, que si no no ets normal...no sé, és algo estrany. No ve d'ara això, n m'ha agradat mai. I no tinc plan, i al pas que vaig no en tindré, em sembla. M'avorreix profundament. Suposo que acabaré sortint, com sempre, però serà com una nit normal.
Per cert, l'altre dia vaig veure el Flx i ha tornat igual. Bé, una mica més prim em sembla i amb una cabells de perdulari. Ja li va dir la seva mare que era un deixat!! jajaja... ja tenia ganes de veure'l. Ja el tenim aquí!!
Doncs suposo que aquest ja serà l'últim post de l'any, així que aprofito per desitjar-vos a tots un més feliç i més pròsper any nou, i a qui fa temps que no veig espero que ens trobem aviat. Una abraçada a tots.

FELICITATS DITUUUUU!!!

El dia 12 de Desembre el FLX fa 25 anys!! qui ho diria...com més gran més beneit! I si no, fixeu-vos!
FELICITATS!!

El pont

Doncs el pont ja ha acabat i hem tornat a la rutina. Vaig anar a Vic (Osona) al Mercat Medieval. L'última vegada que hi vaig anar va ser fa 3 anys i crec que la cosa s'ha fet més gran, tant en extensió com en visitants. Bona senyal. Després d'atipar-nos com lladres i i passar un fred de collons, vam comprar una mica de formatge i un pa de pagès de gairebé 3 quilos. Hi havia molta gent per tot arreu, i pels qui no hagueu estat mai a Vic u haig de dir que és un poble maco. Ves quina cosa. Vam fotografiar un viguetà mentre es rascaba a la tanca de casa seva:





I la setmana passada hi va haver el sopar de fi de temporada dels serrallos. Vam sopar al Sharlotte, a vilafranca, a la plaça dels porcs davant del noi-noi. Va estar molt bé, el menjar bo, una mica escuet, vam beneïr el poble de Marmellar i el Marc va pillar un pet dels que fan història. Ens vam trobar amb el pseudo-serrallo del Raimon i vam beure fins que vam poder.

Ara si que ja estic!

Una foto del mendu, de fa un temps...ara que està lluny ;(

Doncs sí, després de tants dies sense publicar cap post, us haig de dir que estic content com un jínjol (?) perquè ja he acabat les pràctiques de química física...i això vol dir que la carrera ja ha acabat. Bé, falta fer un petit test el dia 12 de Gener, però com molt bé diu en Novoa: "[...] hago el exámen porque me obligan, pero será un puro trámite...y más aún si me traéis unos jamones al despacho [...]". Quin paiu aquest del Novoa. I quina sort també.
La resta continua més o menys igual, otro gallo cantaría si m'hagués tocat l'Euromillones de la setmana passada...180 M€!! una bestiesa.
Seguiré a Clariant fins al desembre, i si no me diuen res m'hauré de buscar la vida.
El dia 4 va ser el meu aniversari i vam nar a sopar a la Trebbia, va estar molt bé, gràcies a tots per venir. Els papes m'han regalat un iPod nano de 4GB, que està a l'infermeria d'Apple, me n'han d'enviar un altre de nou. Ja penjaré una foto.
La càmera que vaig comprar funciona a la perfecció i fa unes fotos molt maques. Ja he tirat 3 rodets, el revelat de 24 fotos surt a 10€. Un pèl car.
No faré res d'especial pel pont de desembre.

Les pràctiques

Avui començaré les que seràn les últimes pràctiques de la carrera a la Facultat. Ja va sent hora, no? doncs ja tinc ganes d'acabar i llestos. Serà també l'últim exàmen de la carrera, espero, tot i que continuaré la vinculació amb el món universitari durant la resta del curs i potser un semestre més, depèn de la mandra que em faci...amb CTA. Així que encara tindré exàmens per nadal i l'estiu...espero que els últims.
Però el mercat laboral està fatal. I no cal que us ho digui jo, ho sap tothom. Quina merda. De moment tinc les pràctiques, però el desembre s'acaben i no sé encara què faré...ja veurem.
També segueixo amb el postgrau, és molt interesant, m'agrada. Espero que també em permeti obrir unes quantes portes més, no se sap mai.
M'he comprat una càmera de fotos, digital? nooo...de les d'abans, amb rodet. Mira, fa temps que en volia una i l'he aconseguit bé de preu. Intentaré aprendre a fer fotos i ja en penjaré alguna...l'hauré d'escanejar, clar.
No comentaré res de les eleccions.

Festes populars

Doncs aquest cap de setmana va ser Festa Major a Ca l'avi. Que què és Ca l'Avi? doncs tot junst unes quantes cases entre sant sadurní i vilafranca, amb uns 90 habitants com a molt. Pensareu: "quina merda de poble!". Doncs en aquest poble la gent treballa per fer-lo més gran. No més gran en extensió ni en població (bé, van naixent nens, suposo) si no en ilusió i qualitat de vida. I tot això degut a una cosa tant senzilla com uns cap grossos i uns gegantons (no arriben a gegants ;) ) per tal de que la canalla participi d'una manera activa en el seu poble, i la no tant canalla també. No havia vist mai tanta gent ni tant bon rotllo en aquest poble! i mira que gairebé puc dir que he crescut allà, entre espàrrecs i cabanyes ;) , així que enhorabona per les persones a qui se'ls va acudir la idea de dinamitzar el poble amb aquesta activitat, i endavant amb tot el que representi un moviment de gent per a fer coses pel poble.

El mendu és a Tel Aviv

Finalment tenim el blog del mendu publicat. Trobareu el link aquí a la dreta. A veure si ens manté informats sobre el que fa i el que deixa de fer, en tots els sentits...i moltes fotos...

PP & friends

El Parit Popular fa amics arreu on va. L'altre dia a Martorell li van organitzar una festa de benvinguda, on no va faltar la música, un grup de percussionistes i fins i tot una coral. A crits de: "Fills de puta!" i "Vosaltres, feixistes, sou els terroristes!", es van sentir tant estimats que només van poder apretar a córrer. Quan aprendran que no els volem a Catalunya? Els senyors Piqué, Acebes, Zaplana, Rajoy i els seus sequaços s'han guanyat a pols que els tinguem aquest apreci. Els seus insults a Catalunya i a tot allò que sigui català fan que no els poguem rebre de cap altra manera. La llàstima és que faran servir aquestes imatges per a la campanya electoral. Però l'acolloniment ja no els hi treu ningú.

Còctel d'informació

Vàries cosetes:

1. Quina putada la cursa del diumenge, Ferreri feia 6 temporades que no trencava motor i justament en aquesta cursa es trenca. Ja no hi ha gaire opció. Resignació.
2. El mendu se n'ha anat a Tel-aviv, a Israel, i espero que faci un blog per mantenir-nos informats.
3. He pillat un gripassu dels que fan història, tot és culpa del dissabte, que vaig passar un fred de collons i no portava jaqueta. Així que tinc festa de la feina.
   

Ja no tinc tant de temps

Doncs això, que ara ja teballo les 8 hores i no tinc temps de postejar tant sovint com el mes passat...i d'aquí a 15 dies començaré un postgrau a la UPC de Terrassa sobre química aromàtica, força interessant i recomanable. Demà dissabte començo el nou curs d'alemany, el B1, també molt interessant i profitós.
I és que no puc estar quiet! m'agrada adquirir nous coneixements, un seguit de coses útils, en principi, que em poden permetre obtenir aluna cosa millor, a part de l'enriquiment personal que us he comentat.
I continuo sense haver fet vacances. Els ponts que vénnen tinc festa a la feina...però no aniré enlloc fora de l'habitual. Qui tingui la sort de fotre el camp, que ho disfruti. Ah si! el llarg se'n va dilluns a Israel, a Tel.aviv em sembla, durant 3 mesos? no ho sé segur. Espero que faci un blog sobre la seva estada i hi pengi fotos...ha de ser diferent aquell país, una cultura diferent sempre és interessant.

Em descuidava de dir-vos que aquest cap de setmana hi ha GP de Fórmula 1 al Japó, i que tinc totes les esperances posades a Ferrari. Quins nervis!!

Visca el vermell!!

Ja ho tenim a prop. El mundial de fórmula 1 està arribant al seu final i no ho pot fer d'una manera més emocionant. Tot aficionat a aquest esport hauria d'estar disfrutant d'allò més sigui quin sigui el seu equip preferit. I avui, el miracle és possible. Què coi! ni miracle ni òsties! en schumi és molt millor que el mitja tita aquest espanyolet...així que, a falta de dues curses, els dos estan empatats a punts...serà un mes d'octubre una mica complicat. A veure com acaba això.

A la justícia li calen unes ulleres

No te n'adones de com és d'incomprensible tot plegat fins que no et toca de prop. Com pot ser que uns avis de 75 anys que han viscut sempre en el mateix pis, en el barri on van créixer i on es van conèixer, on van tenir els seus fills i on han treballat tota la vida, ara se n'haig d'anar perquè a una immobiliària li dóna la gana de tirar el bloc a terra i construïr-hi un macroedifici de vivendes?? perquè un jutge dóna la raó a una empresa que especula, ja no amb els terrenys, si no amb la vida de la gent? perquè ningú fa cas als recursos i a la veritat?? com es poden defensar dos avis de tot això? com els hi fas entendre que la justícia és així i que esgotades totes les vies legals, han de marxar de casa seva?
M'imagino la quantitat d'avis de les grans ciutats, on hi vivien des de que eren un poble, que han sigut víctimes de l'especulació i que malauradament no tenien a ningú que els pogués ajudar. Quan s'arriba a aquestes edats, quan ja has viscut tota la vida, quan has vist com ha canviat tot el que et rodeja, quan l'únic que vols és viure amb tranquil·litat i no fer nosa a ningú...llavors vénen uns fills de puta i ho engeguen tot a la merda. Òstia puta!

Peculiar-en-el-bon-sentit

Hi ha gent peculiar, no pas en mal sentit, que et fa adonar que és pràcticament impossible que existeixin dos éssers humans iguals. Aquesta és la gràcia del tema, podriem dir. Doncs aquests dies tinc l'oportunitat de xerrar amb una d'aquestes persones-peculiars-en-el-bon-sentit. Us el descriuré una mica perquè el pogueu ubicar en la línia de la vida: individu de sexe masculí, d'uns quaranta i bastants anys d'edat, casat i amb dos fills varons, viu en un poble i treballa de camioner. No us feu una idea equivocada, no és el típic camioner panxut i malparlat, ni fa mala olor ni diu guarrades a les dones, ...ni res d'aquesta imatge peliculera que es dóna als camioners (tot i que per aquí també n'hi ha d'aquests, o sigui que existeixen de veritat). És una persona metòdica i organitzada, que cuida fins al mínim detall la feina que fa i que li agrada la seva feina. Sempre s'ha dedicat a això i ho ha heredat el seu pare , fins i tot el camió. Un camió que ha recorregut llargs quilòmetres (no us ho creuríeu), però que els ha recorregut amb comoditat i dignitat. I ara li ha arribat la jubilació.

Però no em vull desviar, vull parlar-vos de la persona-peculiar-en-el-bon-sentit. Parlar-hi és realment tenir una conversa. No és pas que sigui filòsof ni que tingui una visió diferent de les coses, simplement crec que en els temps que córren és una persona ben centrada i que viu la vida a mig camí entre el present i el futur immediat. Vull dir que no és ni un carpe diem ni que sigui un visonari, fa el que ha de fer en el seu moment i tenint sempre un pensament pel que vindrà. Així, pot viure amb relativa comoditat i no li cal tenir grans luxes.

A vegades pot arribar a ser tant metòdic i cuidadós que te'l quedes mirant i penses: "vols dir que n'hi ha per tant?", però a la llarga el temps li dóna la raó.

Tots tenim el nostre punt de peculiaritat-en-el-bon-sentit. Només cal que algú s'hi fixi.

Atlantic

I hope all my days
Will be lit by your face
I hope all the years
Will hold tight our promises

I don't wanna be old and sleep alone
An empty house is not a home
I don't wanna be old and feel afraid

I don't wanna be old and sleep alone
An empty house is not a home
I don't wanna be old and feel afraid

And if I need anything at all

I need a place
That's hidden in the deep
Where lonely angels sing you to your sleep
The modern world is broken

I need a place
Where I can make my bed
A lover's lap where I can lay my head
Cos now the room is spinning
The day's beginning

8a Trobada de Balls d'En Serrallonga de Catalunya

Ahir diumenge, el Ball d'En Serrallonga de Vilafranca del Penedès va participar en la 8a Trobada de Balls d'En Serrallonga de Catalunya, organitzada pel Ball d'En Serrallonga de Tarragona, inclosa en el programa d'actes de celebració del 20è aniversari d'aquesta colla i també dins dels actes de les Festes de Santa Tecla 2006.

Mostra de Balls de Serrallonga de Catalunya. El Ball de Serrallonga és la nostra versió particular de les festes en què els trabucs, els arcabussos o altres armes de foc es posen al servei del vessant més lúdic. El Serrallonga és avui l’únic exponent viu a la ciutat d’una celebració en altres temps absolutament presidida pel so eixordant de bandolers i molts d’altres personatges que, amb independència d’una sovint inadequada correspondència cronològica, exhibien les seves armes, convertides en estris lúdics, durant tota la festa gran. El nostre Ball de Serrallonga ha convidat enguany la resta de grups del país. Cercavila amb:

Ball de Serrallonga de Terrassa
Ball de Serrallonga de Torredembarra
Ball de Serrallonga de Vilafranca del Penedès
Ball de Serrallonga de Vilanova i la Geltrú
Ball de Serrallonga de Tarragona

Una altra frikada

Permeteu-me una nova frikada. Apple ha renovat la família iPod i ha presentat els nous iPod nano.
Sense paraules.

L'aigua és inofensiva?

Sembla mentida que vivint en un món civilitzat, en teoria, uns xàfecs puguin afectar tant la vida quotidiana. Vivim en un país mediterrani, hauríem d'estar acostumats a les plugues de tardor i de primavera, forma part del clima autòcton de la zona. Doncs a la que cauen unes gotes (tant si són moltes o poques), ja estem col·lapsats: carreteres tallades, apagades de corrent elèctric, trens que o van amb retard o no van (a això sí que hi hauríem d'estar acostumats)...no ho entenc. Amb el que val la factura de la llum, podríem tenir una xarxa elèctrica una mica més resistent, ja se sap que l'aigua i l'electricitat no són compatibles, però a gran escala la cosa hauría de funcionar. El que sí és penós i tercermundista és la RENFE. Normalment no és que funcioni del tot malament, tampoc tant bé com hauria d'anar, però és que a la mínima que plou la cosa s'enfonsa i ni ells mateixos saben quan ho podran solucionar. I si les alternatives fóssin realment bones, encara.Però si hi ha alguna cosa que no funciona és el transport públic. Llavors, la gent que pot agafa el cotxe: embussos, accidents, talls de carreteres...és com una ratonera. La millor solució és no moure's de casa. No cal anar a treballar si t'has de passar 2 hores a l'andana o a la carretera.

Diada de Catalunya

Avui, 11 de Setembre, és la Diada Nacional de Catalunya. És una data important, per donar a conèixer la nostra catalanitat, el nostre sentiment nacional, i demostrar-ho penjant senyeres als balcons. També fa 5 anys de l'11-S, com passa el temps. Ahir van fer un reportatge al 30 minuts on parlaven supervivents dels atemptats: esfereïdor. I és ben cert que des de llavors els temps han canviat...qui va començar el joc?

Forza Schumi!

Doncs sí! qui ho havia de dir, jo tant de McLaren de tota la vida, ara sóc dels vermells. I avui és un dia molt feliç! Schumi ha guanyat el GP de Monza i com que el mitja tita de l'alonso no ha puntuat, això vol dir q només els separen 2 punts, i queden 3 curses!! espero que l'asturianet no es mengi cap més punt i en Schumi el pugui esclafar i guanyar el seu últim mundial...que ja n'estic cansat de criaturades!

Podríem estar de dol

He llegit estupefacte avui la notícia a El Periódico que s'ha mort el friqui del caçador de cocodrils, el paiu de la tele. A mi m'agradava molt aquell programa!! El xaval hi posava moltes ganes, molt d'èmfasi, potser massa i tot de vegades, però feia una feina que li agradava i es notava. Alguns col·lectius l'havien criticat per la seva manera de fer, però el govern d'Austràlia el defensava.
El seu programa era una manera diferent de reportatges sobre natura, ni de bon tros tant avorrits com els de la 2 o del 33...també ha sigut mala sort.

Encara es pot ser més friqui

Crec que ho he superat. Ahir vaig introduïr un article a la viquipèdia sobre el Ball d'En Serrallonga. Com no sé ben bé com funciona, no sé si el podreu llegir, de moment. Però ja he demanat ajuda als viquipedistes, així que aviat estarà ben publicat.

M'he tornat un friqui

Començo a adonar-me que sóc una mica friqui. Al principi no li donava importància, eren petits comentaris, cerques per internet, anades i vingudes de la FNAC, emocions retingudes...però ara ja ho sé del cert. Tot va venir perquè vaig estar un temps fent de becari d'informàtica a la Universitat, i clar, envoltat de friquis algo s'enganxa. I després va venir el Mac, i les visites constants a la FNAC, i quan el vaig comprar ja va ser el salt definitiu. Quines collonades. Però encara continuo amb la dèria aquesta i crec que va en augment. Tampoc és dolent, no? potser sí. Però hi ha coses pitjors. Doncs si voleu conèixer una mica la història dels Mac, com van començar, el famós anunci de 1984, els primers models, ...etc. podeu clicar en aquest link. La xarxa és plena d'articles i comentaris de friquis - i no tant friquis - sobre tot això. També existeix la pàgina Macuarium, una mena de fòrum permanent sobre els usuaris Macintosh, on aprendre una mica més sobre tot aquest món. I si encara teniu dubtes, una eina molt útil per qualsevol mena de consulta és la wiquipèdia. Cal estar ben informat de tot per no caure en tòpics i enganys...diguem NO al monopoli de Microsoft. Endavant amb el programari lliure! Estic fatal.

La FM '06 ja s'ha acabat

Ha durat poc...però ha sigut intens. De fet, encara no ha acabat, fins demà encara hi ha coses a fer, però ja no haig d ballar més. Avui he pogut dormir i descansar finalment. Han sigut 3 dies on la seqüència diària era ballar-treballar-ballar-dormir poc-ballar-treballar...i estic rebentat. Però les cercaviles i processons han sigut intenses i els companys de quadrilla ho hem viscut amb trempera! avui hi ha el sopar del ball, a La Senalla. Serà una manera d'acomiadar la FM fins l'any vinent. I també el Peri, que es veu que plega. Quina putada.

La FM '06 ja ha començat: la primera cercavila

Aquest matí a les 12h la tronada ha donat inici a la Festa Major d'enguany. Hem fet la primera cercavila i ja estic fet pols, com no hem fet sortides a l'estiu...estem desentrenats. Ara acabo de dinar i tinc els genolls que em bullen. I a la tarda, tornem-hi. I després a sopar a cal Ramon i el castell de focs...i potser l'empalmada. Però no ho asseguro.

No tinc la síndrome postvacacional

Llegint El Periódico, m'he trobat amb una notícia que m'ha deixat entre sorprès i emprenyat. Sorprès, perquè no coneixia l'existència d'una síndrome denominada "postvacacional", en conec d'altres com la "síndrome de la classe turista", la "síndrome d'estocolm", la "síndrome de Down", etc. La definició de síndrome és un conjunt d'afeccions que es manifesten conjuntament i que s'agrupen sota un nom, per fer-ho més fàcil, i no haver de dir tot el que et passa. Així, la síndrome postvacacional es manifesta en individus als qui, després de les vacances, la tornada a la feina se'ls hi fa difícil, més difícil del que és habitual, arribant a semblar altres persones segons la manera de comportar-se.
Emprenyat, perquè com no he tingut vacances, no he pogut experimentar la síndrome postvacacional. Vull patir la síndrome postvacacional!!!! i també la prevacacional!! i també vull vacances!! no és just que molta gent la pateixi i jo no. Heu patit alguna altra síndrome?

Els dies previs a la més típica

Doncs sí, qui ho havia de dir però la Festa Major 2006 ja és aquí. Demà a les 12 del migdia començaran 3 dies de cercaviles i processons, de matinades i esmorzars, de concerts i de gresca ... i el millor de tot és que avui he acabat definitivament les pràctiques a oliver rodés, i no hi hauré de tornar mai més!!! Sóc molt feliç!!!
Demà estrenem els vestits nous! si puc aniré penjant alguna foto...

El Ball d’en Serrallonga de Vilafranca estrena nou vestuari per als seus bandolers

Els bandolers del Ball d’en Serrallonga lluiran nou vestuari per a la propera festa major. Per al treball de recuperació i reconstrucció del nou vestuari s’ha realitzat un estudi històric basat en el llibre de Joan Amades “El Ball d’en Serrallonga”. S’ha volgut mantenir la línia dels antics vestits, per tant és una renovació parcial, es tracta de pantalons negres amb una pana més gruixuda, les camises continuen també vermelles però amb diferents tonalitats, la part posterior de l’armilla canvia la tela fina d’abans per una tela més forta i ratllada que dóna un to més rústic. També s’ha canviat la manta que ara serà ratllada amb tonalitats marrons.

Com va tot?

Després de tants dies sense postejar, aquí en va un de resum. Bàsicament, he pringat tot l'estiu...i el que em queda. Tot Juliol i Agost llevant-me a les 6:45 per anar al Prat de Llobregat a fer l'experimentació avançada B, al laboratori oliver rodés, quatre hores que en principi eren amb benefici zero però que finalment s'han vist recompensades amb 120 € al mes. Magnífic. I la feina...és una merda. Molt de renom té aquest laboratori, però si sabéssiu com funciona...la gent n'està fins als collons, i jo encara més. Però necessito els crèdits, així que haig de callar i fregar. Fins el dia 28 d'agost allà pringant. I l'endemà, a les 12 del migdia comença la Festa Major de Vilafranca, amb estrena de vestuari inclosa. Això m'alleuja el mal rotllo.
I avui, he començat a Cevipe, com cada any per verema, i ja en fa 4 em sembla. De moment, tampoc gaire feina...més endavant ja es veurà. Suposo que fins a principis d'octubre, no gaire més perquè tampoc està la cosa per tirar coets.
I el 15 de setembre suposo que continuaré a Clariant, com abans de l'estiu.
I també haig de fer l'experimentació en quimica física, i així ja seré llicenciat. I seguiré amb CTA, que tinc 4 exàmens de setembre.
I sense vacances.

Sobre les coses de la vida

El passat 12 de Juny, avui fa un mes, vaig fer el que podria ser l'últim exàmen de la carrera, Química Física IV. Aquesta és d'aquelles assignatures que dónen pel sac, ja que per molt que estudiis, sempre hi ha alguna cosa que fa que sentis que no ha anat tant bé com hauría d'haver anat. Si l'aprovava, només quedarien tres setmanes de pràctiques per acabar la carrera, però si suspenia, hauria d'esperar un any més per poder acabar...i ja en porto 7. Ja n'hi ha prou. He hagut d'esperar un mes a conèixer el resultat de l'exàmen que, espero, canvii definitivament el rumb de la meva vida, si més no, laboral. I he aprovat.

Complimenti Italia!!

Des d'aquí l'enhorabona a la selecció Italiana de futbol per haver guanyat el Mundial d'Alemanya 2006. Quin partidàs...i quin mal de cap!

Miquelets i tomàquets

El passat divandres vam anar al Teatre Grec, al concert de Michel Camilo i Tomatito. Espectacular, dues hores de concert, amb 5 bisos. La gent es tornava boja, ningú volia marxar. L'escenari, memorable. Va ser el concert d'inici de la gira "Spain, again", que els durà per tot Espanya. Fa 6 anys van triomfar amb el disc "Spain" i ara s'han tornat a retrobar per seguir fent bona música. Mai hauria pensat que un piano i una guitarra poguéssin tocar junts, i la veritat és que és impressionant. Molt recomanable.

Cronica d'una nit de Sant Joan

Vilafranca, 23 de Juny de 2006, 21:15 h aproximadament. Carrer Amàlia Soler, no sé quin número, 6è 4ª. Truco i respon algú amb veu de dona d’edat avançada, i molt educadament li demano disculpes perquè evidentment m’he equivocat de pis. Però de sobte la porta s’obre. Entrem a l’edifici i ens trobem una senyora carregada de bosses del Mercadona, i un dels ascensors no funciona. Malament, ens haurem d’esperar i fer dos viatges. Per acabar-ho d’arreglar apareix un matrimoni d’aquests tipus del Sabado Noche de la Primera, aquells que surten dins d’un llit i intenten fer algun gag per arrencar el riure del públic. Comença una conversa d’aquelles estúpides entre veïns, allò que ben bé no saps què dir, però que tampoc et pots qdar callat perquè és de mala educació: “qué calor! Esto de llevar bolsas es malo para el riñón, eh?” i tot un seguit d’expressions de la culura castellana que no goso reproduïr. Finalment ve l’ascensor, i després de deixar que la dona carregi totes les bosses a dins, ens diu si volem pujar. Doncs sí, ella va al setè i nosaltres al sisè. No hi ha cap intercanvi de paraules, no parlo amb desconeguts. Arrivem al sisè i ens n’adonem que havíem pitjat el timbre del pis correcte, i no havíem conegut la veu. Qui deu ser? Tant de temps fa que no ens veiem que no puc recordar la vostra veu? Doncs era en Javi, amb la mateixa camisa verda que jo, com els tius bons, amb classe.
Quina alegria i quina joia de tornar a retrobar-me amb els amics i amigues de la facultat! Haig de reconèixer que no sabia si la cosa aniria bé, si m’hi trobaria a gust, no sé, algo raro. Però va ser perfecte. Vam riure, beure i menjar molt, i la veritat és que m’ho vaig passar com feia temps que no m’ho passava. I vaig pillar una taja considerable, abans de sortir del pis anava de tort, però a partir de llavors ja només vaig beure aigua i se’m va anar passant. Vam sortir per la nit vilafranquina fins la matinada. Ja tinc ganes de tornar-vos a veure. Ah, i vam tenir una trucada sorpresa des d’Itàlia que ens va fer recordar que encara som bons amics. Us estimo a tots, no canvieu mai.

melodies

és quan em trobo amb les melodies que puc fugir,
és el moment on em puc refugiar en paratges desconeguts
i còmodes i trobar-me amb mi mateix.
viatjar on no he anat mai i imaginar la gent
i les seves mirades estranyades,
amb la lluna de fons i la seva claror misteriosa i regalada
sovint desitjo ésser raig de llum per poder-hi anar
i escoltar les meves notes juganeres i melancòliques
sortint dels instruments més impossibles.
són les melodies que em fan viure i reviure moments agradables i plàcids,
lliscant arreu i embolcallant-ho tot.

Armaris a mida. Ep.IV

Recordava quan ell i l’Amàlia passejaven agafats de la mà, gaudint l’un de l’altre a cada moment i divertint-se veient com el nens jugaven a pilota o a corre-cuita prop de l’àncora que donava la benvinguda al passeig marítim. Aquells dies plens de felicitat i de desig, plens de llum i de vida havíen donat pas a una època fosca, tancada i sense sortida aparent, en la qual s’hi trobava inmers i sense esperança de sortir-ne.

darrera una revista

I quan va sortir es sol després de quatre dies
pensaves i fumaves darrera una revista
són massa domicilis de moure tots es mobles,
receptes italianes és massa temps amb obres.
I quan va sortir es sol després de quatre dies
i vares dir "has vist?" supòs que amb u somriure
m'agrada aquesta escala amb sa bombeta nua,
m'agrada aquesta casa me n'he de comprar una.
I quan va sortir es sol després de quatre dies
pensaves i fumaves i vares dir "què mires?"
i es dies no s'aguanten, sa vida s'erosiona,
m'anul·la i m'hipnotitza aquesta grapadora,
me roden per sa cara suïcides i neurones,
ja no sé que me queda i no sé si me funciona
davall es fum immòbil des meu altre cigarro
faràs una cervesa i jo un martini bianco
i com dos asteroides que han desviat sa ruta
direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna.

Sobre els mamuts

Doncs si voleu riure una estona i recordar temps passats - si és que ja l'heu vist abans - en aquest link trobareu la cançó del mamut. Connecteu els altaveus!

Sobre la fotografia perduda

Ara he recordat que no vaig penjar cap imatge d'Euskal Herria.

Sobre la imminent diversificació del Bloggerisme

Celebro sincerament l'entrada a aquest món solitari però tanmateix gratificant dels Blogs d'en Pep, tota una eminència allà on les hi hagi i el nostre ambaixador a la desconeguda Irlanda. Per això l'afegeixo als links i us convido a que us hi passeu sovint, doncs amb l'humor inclassificable al qual ens te acostumats, segur que descobrirem aspecters que no haguéssim cregut possibles en el món dels éssers bípedes. Enhorabona.

Sobre la fi de les vacances :(

Doncs això, que ja s'han acabat. Hem passat uns dies a Donosti a casa d'un amic amb amics de classe. Hem begut, menjat i caminat...molt. Tenen una manera de viure una mica diferent de la nostra, amb calma...la veritat és que s'ho munten molt bé: estan tot el dia menjant i bevent, sobretot bevent, beuen molt i a tota hora...però són bona gent.
Estava ple de catalans, així que era com si fóssim a casa, per tot arreu sentíes parlar en català, més que castellà o euskera. Fins i tot vam anar a veure un partit de "eusko pilota", o sigui tennis sense raqueta ;) molt curiós i emocionant! Al baixar vam parar a Saragossa a sopar i de pas vam visitar la ciutat i la pilarica dels nassos. Quina decepció: és minúscula!
Us convido a que expliqueu les vostres vacances.

Armaris a mida. Ep.III

I és que la seva família no era coneguda a Figueres per ésser d’aquelles famílies que podríem anomenar exemplars, ans al contrari, sempre havía estat plena d’ovelles esgarriades i de fets inexplicables, de desaparicions sobtades i de portades de diaris o de publicacions de l’època, si és que l’avenç tecnològic ho permetia. Per això li va costar molt acceptar un bé familiar, una herència que desconeixia i de la qual ell n’era l’únic beneficiari, segons li havía comunicat el notari, un fet que el va desconcertar en un primer moment donat que feia molt temps que no rebía notícies de caire familiar, i que encara el va sobtar més quan el mateix notari li va comunicar que els altres membres de la família que el precedíen en la suposada línia familiar hereditària havíen rebutjat el contingut íntegre del testament del seu besavi, al qual evidentment ell no havia arribat a conèixer, convertint-lo en una mena d’hereu universal. El títol d’hereu universal no li feia gens de gràcia, però en aquell moment la curiositat i la desconeixença li van fer acceptar els designis del seu besavi i el notari va obrir el testament.

Sobre les multiples grips del pollastre

Som febles per naturalesa. Quan sortim al carrer, quan som a casa, quan dormim...necessitem dur alguna peça de roba a sobre. A la mínima que el temps esdevé un xic advers ja ens raja el nas i comencem a estornudar, mal de cap, malestar en general...i el cos reacciona elevant la temperatura: ja l’hem agafada! La grip (provocada per algun tipus de microorganisme) i el refredat comú són malalties habituals en l’ésser humà, potser no s’han conegut sempre amb aquest nom i els seus efectes tampoc són ara tant letals com ho havíen sigut, però sempre han existit. I això de la grip del pollastre? és realment una grip com la nostra - provocada per algun microorganisme - o és algún tipus de refredat dels animals? com és que no se n’havia sentit a parlar fins ara? com és que és tant letal per les aus i sembla que també ho és pels humans? com és que no en troben cap remei, és que potser no interessa? Esdevindrà una catàstrofe (allò que abans s’anomenava epidèmia i que ara he sentit anomenar pandèmia) humanitària? estem realment exposats a un perill al consumir pollastre?
Un dels problemes que crec que tenim és l’excés d’informació. No cal dir que en alguns casos i fruit de l’evolució de la societat i la democràcia és necessària aquesta informació, encara que només sigui per poder-se refiar de la gent, que ja és trist també. Però en alguns casos, com en aquest i en el d’altres crisis alimentàries, crec que l’excés d’informació només ajuda a crear alarma social, a que estiguem realment preocupats pel que mengem d’una forma malaltissa i irracional. Abans també hi havia grip aviària, potser li deien la peste del gall d’indi, vés a saber, i la gent menjava tranquil·la ell que tenia...això sí, morien i no es sabia de què.

El temps passa inexorablement

Ja no sé quant temps fa que vaig començar a la facultat...diria que uns 7 anys i escaig. En aquest temps he viscut moltes vivències, sobretot he conegut a molta gent i crec que m'he fet gran amb ells. A l'inici vaig conèixer de seguida al Damià i al Javi i quedàvem sovint a casa seva, al pis del carrer Entença davant de la Model, una mena de caixa de mistos de 60 m2, per dinar, estudiar o fer una mica l'animal. Amb en Damià i la Fanny vam anar uns 3 anys a les falles, on vam conèixer els seus amics, l'ambient de festa d'allà i tb em vaig fer gran...Després vaig anar coneixent més gent, més dinars a la facultat, hores de cafè, de cartes, de birres i futbol els divendres...i definitivament va arribar el viatge a Tuníssia. No cal dir-ne res més, va ser realment una experiència única. Després de "Sidi bou Saïd, típico pueblo azul y blanco" la cosa va anar encara a millor, ja que coneixíem més gent, fèiem sopars i calçotades vàries i es va formar un grup força gran. Però més endavant la cosa va anar a pitjor...llei de vida que diuen, el grup es va anar separant, la gent acaba la carrera, alguns fan màsters, altres doctorats, erasmus...i les hores de dinar, les hores de cafè i cartes cada vegada són menys: finalment l'altre dia em vaig adonar de que realment el temps havía passat massa ràpid, la gent que abans trobaves a qualsevol lloc i amb qui podies qdar una estona per fer un cafè o simplement xerra una mica havia desaparescut. Tot de mirades estranyes i desconegudes es fixaven en la meva persona...i vaig haver de marxar i dinar sol. Que potser en algun altre moment he buscat la solitud com una cosa normal, però en aquell moment no. Què hi farem.

Armaris a mida. Ep.II

L’espaiós i lluminós pis de Figueres se li feia un abisme, només habitava a la seva cambra, ara desprovista de cortines i persianes, i on es passava les hores arraulit en un racó, al costat del que fins llavors havía sigut el més preuat dels seus béns: l’armari de faig que havía heredat del seu besavi, un conegut mariner de l’Empordà que se n’havía anat a fer les Amèriques en aquells temps on la gana era el plat de cada dia. Aquell armari era l’únic que l’unía a la seva família, un llegat que en el seu moment havía acceptat amb molt d’orgull però que ara hagués desitjat no conèixer-ne la seva existència i viure feliç en la ignorància, lluny de lligams familiars.

Armaris a mida. Ep.I

Mai va creure en les casualitats. Era una persona de fortes conviccions i d’una ment analítica i lògica, la qual li havía permès fins llavors alliberar-se de falses veritats o de veritats a mitges, d’egoïstes amagats sota màscares de generositat repentina i de déus de carrer que prometien el cel. De tothom era sabut que no era una persona fàcil d’enganyar ni de convèncer, i fins i tot quan la veritat era absoluta no deixava de mirar-s’ho amb reticències, desitjant de no creure ni un mot, encara que l’afirmació vingués de les persones més properes. Tots aquests trets de la seva personalitat l’havien dut a una mena de solitud involuntària, només trencada ocasionalment per la que havia sigut, i la que ell seguia desitjant que ho fos, la seva albada després d’una nit plujosa, el raig de llum després d’una nit fosca, l’escalfor després d’una nit freda, l’Amàlia.
Així doncs, ara es trobava sol, com l’última fulla que cau de l’arbre quan l’hivern ja embolcalla els camps i amb la ment comfosa, els seus pilars de lògica i coherència havíen deixat de sustentar-lo i no trobava on tornar a forjar les seves conviccions. Feina setmanes que havía deixat la feina, una feina que no el realitzava i que només li servia per poder menjar cada dia i tenir un motiu per seguir endavant, encara que fos sense un objectiu , només per obligació.
Gairebé no dormia, les imatges d’allò innombrable, d’allò irreal, d’allò desconegut, d’allò irracional li enterbolíen la ment i el manteníen alerta, víctima de les seves pors i víctima d’un insomni forçat que ni els més potents sedants havíen aconseguit apaivagar.

sobre la mandra

em fa mandra escriure.

Sobre el finiquitu i la fiestuqui

Doncs sí, finalment ha arribat el dia en què ja tinc vacances. Bé, són vacances relatives, ja que cada dia vaig a Clariant a treballar, però com a mínim ja m'he tret de sobre l'angoixa dels putos exàmens. I l'últim exàmen va ésser de pel·lícula: el profe es va presentar a les 4, 1 hora tard, perquè es pensava que l'exàmen era l'endemà, i encara perquè el van anar a buscar!
Ara doncs, ja sóc lliure. I quina millor manera de celebrar-ho reunint-nos tots en una casa de colònies q està a tumà pel cul! Però ens ho passarem bé, oi? Doncs vinga, som-hi tots!

Ei nens i nenes!
Ja he acabat de llegir "el curiós incident del gos a mitjanit" i us haig de dir que m'ha sorprès i alhora m'ha agradat molt. Com podem arribar a equivocar-nos en la vida!! Sobre els jocs matemàtics que el doctor allargaculleretes suggeria com a sobretaula etílica, us haig de dir que no valen la pena...tot i que el de la porta on s'amaga el cotxe no l'acabo d'entendre...
Ara ja he començat a llegir "Berlín, ..." i també pinta bé.
A aquestes alçades de gener, he fet ja 5 exàmens i me'n queden 2 i tinc unes ganes d'acabar que no vegis...en general bé, però només m'importava qf4 i l'he suspès, no sé si ho vaig dir...
Canvio de feina!!! sííí....he trobat unes pràctiques en una empresa química, una multinacional anomenada Clariant, a Castellbisbal, que fabriquen colorants per la roba. La feina de laboratoi és senzilla, però paguen bé i serveix per fer currículum. Hi seré fins esgotar les 500 hores màximes de conveni, suposo que fins a finals de juny. El dia 1 de febrer començo. I tot això ha vingut que quan va ser la Expoquimia el passat desembre em sembla, vaig tirar uns quants currículums, i m'han trucat....i això que no em va donar la impressió que els interessés gaire això dels currículums, en general, era una fira per anar a vendre i no per aguantar pesats de torn...però al final ha sortit bé.
www.clariant.com

Untitled II: revenge

Iep manlleu!
Tinc dues noves novel·les, una és una novel·la gràfica en blanc i negre com a mi m'agraden i l'altre és de les normals. Encara no les he començat, però crec que prometen força. Aquí teniu les portades.

Untitled

El dilluns, el primer examen. El dimecres el segon. El dimarts vinent el tercer. I així fins un total de 7 exàmens. La temporada finalitza el 2 de febrer, interminable. Però què hi farem, "és el que toca" que diuen alguns.

Sobre el primer que em passa pel cap

Aquí tenim un personatge potser no conegut per tothom: és el Calvin de Calvin&Hobbes. Totalment recomanable.

Sobre l'any nou

Vaig fer tard per l'últim post de l'any i també he fet tard pel primer post de l'any. I és que tot va tant de pressa!! Massa ràpid, passen els anys que ni te n'adones...és una merda. Avui m'he llevat sense ganes de fer res i de moment no he fet res. I per l'hora que és, dubto que faci res. Però ho hauria de fer, tinc un examen el dia 9 xunguíssim i encara no he estudiar ni la meitat. Però sóc feliç, sobretot perquè tinc algú al costat que m'estima molt i a qui jo tb estimo...i cada dia estem més units.
Però també he patit com un desengany amb la gent que m'envolta i amb qui se suposa que tenim una relació comú. Sovint, potser sense adonar-nos-en, collons com s'escriu això?, anem totalment a la nostra, cadascú fa el que vol i pel propi benefici sense mirar si estem fent mal algú altre. I segurament no ho fem a propòsit, ja sería de mala persona, però el resultat és el mateix. Només volem el millor per cadascú, i no ens importa res més que nosaltres, no ens hi parem a pensar...i jo, que a vegades penso que sóc algo raro, de massa bo, tonto. Ja ho diuen les àvies i les mares (què en són de sàvies a vegades!)...A vegades penso abans en els altres que en mi mateix o que en la meva parella, i en surto escaldat, pq la gent pensa diferent que jo...hauré de canviar.