Sobre les multiples grips del pollastre

Som febles per naturalesa. Quan sortim al carrer, quan som a casa, quan dormim...necessitem dur alguna peça de roba a sobre. A la mínima que el temps esdevé un xic advers ja ens raja el nas i comencem a estornudar, mal de cap, malestar en general...i el cos reacciona elevant la temperatura: ja l’hem agafada! La grip (provocada per algun tipus de microorganisme) i el refredat comú són malalties habituals en l’ésser humà, potser no s’han conegut sempre amb aquest nom i els seus efectes tampoc són ara tant letals com ho havíen sigut, però sempre han existit. I això de la grip del pollastre? és realment una grip com la nostra - provocada per algun microorganisme - o és algún tipus de refredat dels animals? com és que no se n’havia sentit a parlar fins ara? com és que és tant letal per les aus i sembla que també ho és pels humans? com és que no en troben cap remei, és que potser no interessa? Esdevindrà una catàstrofe (allò que abans s’anomenava epidèmia i que ara he sentit anomenar pandèmia) humanitària? estem realment exposats a un perill al consumir pollastre?
Un dels problemes que crec que tenim és l’excés d’informació. No cal dir que en alguns casos i fruit de l’evolució de la societat i la democràcia és necessària aquesta informació, encara que només sigui per poder-se refiar de la gent, que ja és trist també. Però en alguns casos, com en aquest i en el d’altres crisis alimentàries, crec que l’excés d’informació només ajuda a crear alarma social, a que estiguem realment preocupats pel que mengem d’una forma malaltissa i irracional. Abans també hi havia grip aviària, potser li deien la peste del gall d’indi, vés a saber, i la gent menjava tranquil·la ell que tenia...això sí, morien i no es sabia de què.

El temps passa inexorablement

Ja no sé quant temps fa que vaig començar a la facultat...diria que uns 7 anys i escaig. En aquest temps he viscut moltes vivències, sobretot he conegut a molta gent i crec que m'he fet gran amb ells. A l'inici vaig conèixer de seguida al Damià i al Javi i quedàvem sovint a casa seva, al pis del carrer Entença davant de la Model, una mena de caixa de mistos de 60 m2, per dinar, estudiar o fer una mica l'animal. Amb en Damià i la Fanny vam anar uns 3 anys a les falles, on vam conèixer els seus amics, l'ambient de festa d'allà i tb em vaig fer gran...Després vaig anar coneixent més gent, més dinars a la facultat, hores de cafè, de cartes, de birres i futbol els divendres...i definitivament va arribar el viatge a Tuníssia. No cal dir-ne res més, va ser realment una experiència única. Després de "Sidi bou Saïd, típico pueblo azul y blanco" la cosa va anar encara a millor, ja que coneixíem més gent, fèiem sopars i calçotades vàries i es va formar un grup força gran. Però més endavant la cosa va anar a pitjor...llei de vida que diuen, el grup es va anar separant, la gent acaba la carrera, alguns fan màsters, altres doctorats, erasmus...i les hores de dinar, les hores de cafè i cartes cada vegada són menys: finalment l'altre dia em vaig adonar de que realment el temps havía passat massa ràpid, la gent que abans trobaves a qualsevol lloc i amb qui podies qdar una estona per fer un cafè o simplement xerra una mica havia desaparescut. Tot de mirades estranyes i desconegudes es fixaven en la meva persona...i vaig haver de marxar i dinar sol. Que potser en algun altre moment he buscat la solitud com una cosa normal, però en aquell moment no. Què hi farem.