Armaris a mida. Ep.II

L’espaiós i lluminós pis de Figueres se li feia un abisme, només habitava a la seva cambra, ara desprovista de cortines i persianes, i on es passava les hores arraulit en un racó, al costat del que fins llavors havía sigut el més preuat dels seus béns: l’armari de faig que havía heredat del seu besavi, un conegut mariner de l’Empordà que se n’havía anat a fer les Amèriques en aquells temps on la gana era el plat de cada dia. Aquell armari era l’únic que l’unía a la seva família, un llegat que en el seu moment havía acceptat amb molt d’orgull però que ara hagués desitjat no conèixer-ne la seva existència i viure feliç en la ignorància, lluny de lligams familiars.

Armaris a mida. Ep.I

Mai va creure en les casualitats. Era una persona de fortes conviccions i d’una ment analítica i lògica, la qual li havía permès fins llavors alliberar-se de falses veritats o de veritats a mitges, d’egoïstes amagats sota màscares de generositat repentina i de déus de carrer que prometien el cel. De tothom era sabut que no era una persona fàcil d’enganyar ni de convèncer, i fins i tot quan la veritat era absoluta no deixava de mirar-s’ho amb reticències, desitjant de no creure ni un mot, encara que l’afirmació vingués de les persones més properes. Tots aquests trets de la seva personalitat l’havien dut a una mena de solitud involuntària, només trencada ocasionalment per la que havia sigut, i la que ell seguia desitjant que ho fos, la seva albada després d’una nit plujosa, el raig de llum després d’una nit fosca, l’escalfor després d’una nit freda, l’Amàlia.
Així doncs, ara es trobava sol, com l’última fulla que cau de l’arbre quan l’hivern ja embolcalla els camps i amb la ment comfosa, els seus pilars de lògica i coherència havíen deixat de sustentar-lo i no trobava on tornar a forjar les seves conviccions. Feina setmanes que havía deixat la feina, una feina que no el realitzava i que només li servia per poder menjar cada dia i tenir un motiu per seguir endavant, encara que fos sense un objectiu , només per obligació.
Gairebé no dormia, les imatges d’allò innombrable, d’allò irreal, d’allò desconegut, d’allò irracional li enterbolíen la ment i el manteníen alerta, víctima de les seves pors i víctima d’un insomni forçat que ni els més potents sedants havíen aconseguit apaivagar.

sobre la mandra

em fa mandra escriure.

Sobre el finiquitu i la fiestuqui

Doncs sí, finalment ha arribat el dia en què ja tinc vacances. Bé, són vacances relatives, ja que cada dia vaig a Clariant a treballar, però com a mínim ja m'he tret de sobre l'angoixa dels putos exàmens. I l'últim exàmen va ésser de pel·lícula: el profe es va presentar a les 4, 1 hora tard, perquè es pensava que l'exàmen era l'endemà, i encara perquè el van anar a buscar!
Ara doncs, ja sóc lliure. I quina millor manera de celebrar-ho reunint-nos tots en una casa de colònies q està a tumà pel cul! Però ens ho passarem bé, oi? Doncs vinga, som-hi tots!