Armaris a mida. Ep.I

Mai va creure en les casualitats. Era una persona de fortes conviccions i d’una ment analítica i lògica, la qual li havía permès fins llavors alliberar-se de falses veritats o de veritats a mitges, d’egoïstes amagats sota màscares de generositat repentina i de déus de carrer que prometien el cel. De tothom era sabut que no era una persona fàcil d’enganyar ni de convèncer, i fins i tot quan la veritat era absoluta no deixava de mirar-s’ho amb reticències, desitjant de no creure ni un mot, encara que l’afirmació vingués de les persones més properes. Tots aquests trets de la seva personalitat l’havien dut a una mena de solitud involuntària, només trencada ocasionalment per la que havia sigut, i la que ell seguia desitjant que ho fos, la seva albada després d’una nit plujosa, el raig de llum després d’una nit fosca, l’escalfor després d’una nit freda, l’Amàlia.
Així doncs, ara es trobava sol, com l’última fulla que cau de l’arbre quan l’hivern ja embolcalla els camps i amb la ment comfosa, els seus pilars de lògica i coherència havíen deixat de sustentar-lo i no trobava on tornar a forjar les seves conviccions. Feina setmanes que havía deixat la feina, una feina que no el realitzava i que només li servia per poder menjar cada dia i tenir un motiu per seguir endavant, encara que fos sense un objectiu , només per obligació.
Gairebé no dormia, les imatges d’allò innombrable, d’allò irreal, d’allò desconegut, d’allò irracional li enterbolíen la ment i el manteníen alerta, víctima de les seves pors i víctima d’un insomni forçat que ni els més potents sedants havíen aconseguit apaivagar.