Ei nens i nenes!
Ja he acabat de llegir "el curiós incident del gos a mitjanit" i us haig de dir que m'ha sorprès i alhora m'ha agradat molt. Com podem arribar a equivocar-nos en la vida!! Sobre els jocs matemàtics que el doctor allargaculleretes suggeria com a sobretaula etílica, us haig de dir que no valen la pena...tot i que el de la porta on s'amaga el cotxe no l'acabo d'entendre...
Ara ja he començat a llegir "Berlín, ..." i també pinta bé.
A aquestes alçades de gener, he fet ja 5 exàmens i me'n queden 2 i tinc unes ganes d'acabar que no vegis...en general bé, però només m'importava qf4 i l'he suspès, no sé si ho vaig dir...
Canvio de feina!!! sííí....he trobat unes pràctiques en una empresa química, una multinacional anomenada Clariant, a Castellbisbal, que fabriquen colorants per la roba. La feina de laboratoi és senzilla, però paguen bé i serveix per fer currículum. Hi seré fins esgotar les 500 hores màximes de conveni, suposo que fins a finals de juny. El dia 1 de febrer començo. I tot això ha vingut que quan va ser la Expoquimia el passat desembre em sembla, vaig tirar uns quants currículums, i m'han trucat....i això que no em va donar la impressió que els interessés gaire això dels currículums, en general, era una fira per anar a vendre i no per aguantar pesats de torn...però al final ha sortit bé.
www.clariant.com

Untitled II: revenge

Iep manlleu!
Tinc dues noves novel·les, una és una novel·la gràfica en blanc i negre com a mi m'agraden i l'altre és de les normals. Encara no les he començat, però crec que prometen força. Aquí teniu les portades.

Untitled

El dilluns, el primer examen. El dimecres el segon. El dimarts vinent el tercer. I així fins un total de 7 exàmens. La temporada finalitza el 2 de febrer, interminable. Però què hi farem, "és el que toca" que diuen alguns.

Sobre el primer que em passa pel cap

Aquí tenim un personatge potser no conegut per tothom: és el Calvin de Calvin&Hobbes. Totalment recomanable.

Sobre l'any nou

Vaig fer tard per l'últim post de l'any i també he fet tard pel primer post de l'any. I és que tot va tant de pressa!! Massa ràpid, passen els anys que ni te n'adones...és una merda. Avui m'he llevat sense ganes de fer res i de moment no he fet res. I per l'hora que és, dubto que faci res. Però ho hauria de fer, tinc un examen el dia 9 xunguíssim i encara no he estudiar ni la meitat. Però sóc feliç, sobretot perquè tinc algú al costat que m'estima molt i a qui jo tb estimo...i cada dia estem més units.
Però també he patit com un desengany amb la gent que m'envolta i amb qui se suposa que tenim una relació comú. Sovint, potser sense adonar-nos-en, collons com s'escriu això?, anem totalment a la nostra, cadascú fa el que vol i pel propi benefici sense mirar si estem fent mal algú altre. I segurament no ho fem a propòsit, ja sería de mala persona, però el resultat és el mateix. Només volem el millor per cadascú, i no ens importa res més que nosaltres, no ens hi parem a pensar...i jo, que a vegades penso que sóc algo raro, de massa bo, tonto. Ja ho diuen les àvies i les mares (què en són de sàvies a vegades!)...A vegades penso abans en els altres que en mi mateix o que en la meva parella, i en surto escaldat, pq la gent pensa diferent que jo...hauré de canviar.

Sobre el canvi d'aparença

Com podeu veure he canviat l'aparença del blog. No sé si m'acaba d'agradar, el mantindré uns dies a veure què....

Sobre la grossa de Nadal

Avui és per tothom sabut que es sorteja la grossa de Nadal. El que no és sabut per tothom és que em tocarà a mi. Sí, sí, em tocarà a mi. Em sap greu pels altres però em tocarà a mi. Coses de la vida, tu.
Que bé que aniría que ens toqués, oi? de sobte, tothom té la casa foradada i s'escolta allò de: "serà per tapar forats..." però el que volem realment és rebentar-nos els calés en qualsevol cosa.
Jo el que vull és tenir un sostre. Una casa, un pis o qualsevol lloc on es pugui establir un niu. Ja sabem que el tema de la vivenda està fatal i l'Estat no fa els esforços que hauría de fer per arreglar-ho, així que estem ben fotuts. Tot el demés m'és igual.
La història de que els diners no dónen la felicitat és de les mentides més grans del s.XX i part del XXI, avui en dia si no tens calés no pots fer res. Quina puta merda de sistema. Així no anem enlloc. Però nosaltres ho hem volgut d'aquesta manera, és trist.

Aprofito aquest post per desitjar-vos a tot un Bon Nadal i un Feliç Any Nou amb la família i els amics. Salut!

Sobre els fills de puta que campen pel món

Vaig enviar un mail als de l'Alcampo i això és el que m'han dit:

Estimado /a cliente ,

Hemos conocido a través de su correo y el de otros clientes  la incidencia
del cartel que está circulando por Internet , situación que nos ha
sorprendido. Al igual que Vd. deploramos este hecho
ALCAMPO , ante tal situación quiere dejar bien clara su postura, es por ello
que ha hecho pública desde el momento en que tuvo conocimiento , una nota
informativa a través de su página corporativa en internet  www.alcampo.es
cuyo texto reproducimos a continuación:

                                              ALCAMPO INFORMA:

En relación con la información que circula por Internet sobre un cartel en
el que se informa de la ubicación de cavas y estuches de regalo en una
tienda deseamos comunicar que:

Alcampo rechaza cualquier boicot o discriminación de productos por su origen
como queda de manifiesto por nuestra adhesión a la nota pública que se
adjunta de ANGED, asociación a la que pertenecemos.

La redacción desafortunada del cartel responde a una iniciativa individual
con ánimo única y exclusivamente informativo y no suficientemente meditada
respecto a las interpretaciones a que puede dar lugar en el contexto actual.

A fecha de hoy este cartel no está en ninguna tienda.

Alcampo lamenta cualquier malestar que se ha podido causar por este motivo.

Alcampo está presente en Cataluña con cinco centros en los que cuenta con
una plantilla de 1.675 colaboradores y realiza compras anuales de productos
catalanes por valor de cerca de 700 millones de euros que se venden en los
46 centros de la cadena.

La Dirección

En anexo ( Nota publicada por ANGED)

Esperamos poder atenderle en cualquiera de nuestros Centros donde estamos
seguros quedará satisfecho /a con las compras que realice, reiterándole
personalmente nuestras disculpas , si en algún momento se ha podido sentir
ofendido/a por el contenido del mencionado cartel.


Atentamente

RAYMOND SAMITIER
DIRECTOR DE MARKETING
ALCAMPO S.A.

Sobre els pianistes

El dissabte passat vam anar a l'Auditori. Pels que no hi hàgiu estat mai, és un edifici on s'hi fa música de tot tipus, tant clàssica com moderna. També hi ha a l'edifici del costat l'Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya). L'edifici és molt maco, però l'escola és restrictiva ja que hi ha molt poques places per poder estudiar música, un merder...
Però al que anàvem. Vam assistir al concert d'un dels grans pianistes del moment: Michel Camilo. No havia escoltat gran cosa d'aquest senyor, tot just el que tothom coneixerà suposo, la cançó famosa de la pel·lícula Calle 54. Doncs va ésser apoteòsic, és un gran mestre. No podies seguir les mans amb la mirada de tant ràpid que anava, i les melodies eren perfectes i abstraents...pocs pianistes ho poden fer això. Al final, tot l'Auditori es va aixecar a aplaudir i ell es va acomiadar dient que ens estimava a tots i que li agradava molt tocar allà, en tenia molt bons records.
I avui, la meva pianista fa una audició al Conservatori del Liceu. Potser pensareu que una audició no és gaire important, però degut als aconteixements del últims anys ho és molt. Després de l'operació de les mans, havia deixat de tocar tal i com ella volia i s'havia dedicat exclusivament a la seva recuperació. Per un músic, no poder fer música com ell vol o no poder fer-la és una frustració molt gran. I ara, des d'aquest curs i després de molt d'esforç, ha tornat a anar a piano al Conservatori, amb el mateix professor que tenia. I ha sigut ell qui l'ha animat a fer aquesta audició, ella tenia por. Avui serà una nit molt especial.

Sobre la nova adquisició

Heus aquí la meva nova adquisició: un a flamant fletxa de plata, el Mercedes SLR McLaren...val la irrisòria quantitat de 460.000 €, al nivell de qualsevol butxaca...

Sobre la nova adquisició

Quina mandra em fa últimament escriure!!!!
He rebut un mail on diu que aquest any no hi haurà boicot al cava, ja que ens l'hem begut tot els catalans celebrant les derrotes del Madrit...real com la vida mateixa.
El motiu principal d'aquest post és ensenyar-vos la meva nova adquisició. Després de molts mesos donant-li voltes, ara sí ara no, potser més endavant, el necessito o no, ....finalment avui fa una setmana que tinc portàtil. I no és un portàtil qualsevol. És un preciós Mac!

És bonic o no?
Si us passeu per aquí, en trobareu les característiques tècniques, si us interessa.

Sobre el dia de descans dels perruquers nipons

Dimecres ja marxàvem.
Ens vam llevar amb la calma i amb la intenció de visitar d'una vegada el Louvre. Hi vam anar i hi vam estar unes hores, xino-xano..amunt, avall, escultures, pintures, guiris i japonesos...intents de robatori...Fins itot vam dinar allà, en una mena de buffet lliure, on al principi ens semblava que passaríem gana pq tot era molt car, però finalment ens vam atipar amb bon menjar per un preu mòdic. Important. A la cua, hi havia un matrimoni de japonesos, grandets ja, baixets i arrugats, que anaven amb la safata amunt i avall. No m'hi hagués fixat si no fos pq el tiu em volia robar un tros de pizza que qdava per allà. A sobre, se'ns van voler colar per pagar vàries vegades, i amb tot el morro! la mare q els va fer! éren realment molt maleducats, i s'ho van menjar tot amb els dits, el bruts! no sabíen utilitzar els coberts, com q mengen amb escuradents...jeje.

Aquí s'amaguen els secrets d'"El codi da Vinci"

Als voltants del Lovre hi havia tota una col·lecció de restaurants i cafès, al més pur estil parisenc: vidres grans, amb cortinetes, tauletes petites a fora... En vam veure un però, que més aviat era una reivindicació de la nostra terra:


Potser tenia aquest nom pq era la cara que se't qdava després de la clavada q et fotien per un parell de cafès, no sé, no hi vam entrar.
Als voltants de l'hotel, hi havia una mena de mercat, estil el de Portobello a Londres, en un dels carrers que trencava, hi havia aquest establiment:

Potser millor no demanar-hi una tassa de tila...

Sobre la relativa importància del dimarts i els seus efectes en la vida quotidiana

El dimarts és el segon dia de la setmana, i realment no té res d'especial. Així que ens vam llevar amb la intenció de visitar el Louvre, que els dos ja havíem visitat feia temps. Vam fer una mena de plànning per visitar altres llocs aprofitant els viatges de metro i així estalviar temps i diners.
Primer de tot vam anar a Nôtre-Dame: una catedral mitjaneta (me la imatxinava més gran!!.. ;) que és el punt zero del quilometratge de les carreteres de França. Com que era el dia del tots sants, o dels difunts o algo així, hi havia molta gent. A l'entrada tot de paradetes tipus "Joves Cristians de Vilafranca", que repartien pamfletus. S'acosta una noia i em dóna un paperet en francès acompanyat d'una frase tb en francès de la qual no en vaig entendre ni una lletra. La meva cara suposo que era prou descriptiva, així q la noia tb es va qdar callada. JO, q sóc molt educat, li vaig dir si ho podia dir en anglès o espanyol o algun idioma inteligible per la meva persona, però ai! no sabia on em fotia. Resulta que la noia tenia un anglès d'aquests de Villaverde del campo, i intentava explicar-me que en el dia dels difunts allà feien una pregària per la gent morta pq creien que estaven al cel esperant nosequè i que havíem de pregar. A tot això i per no deixar per terra la moral de la pobre noia, vaig agafar el paper, li vaig dir merci amb accent català i vam entrar cap dins.

La façana de la catedral i les paradetes dels joves crsitians de no-sé-on

Sortint d'allà, vam agafar un Batobus, és a dir, una barqueta de les q fan un recorregut pel senna. Vam anar baixant i pujant vàries vegades a les parades que tenia durant el recorregut, i vam visitar el jardí de les plantes i el centre del món àrab. Tb hi havia per allà prop el campus Jussieu de la universitat de parís, no sé si és aquí on va en mendu (?). L'important de tot això, és que ens vam estalviar uns 12 € en el batobus per ser universitaris! ( a mi la pela em tira molt...)

La Séine

Despres vam parar prop del Louvre i vam nar a dinar. Quina va ésser la nostra sorpresa quan a l'hora de voler entrar per la piràmide de vidre de la plaça, ens vam adonar que els dimarts tenen tancat. Tots els dimarts. Quin collons de casualitat va fer q decidíssim anar-hi el dimarts! mira que hi ha dies! i pq el dimarts? q té d'especial el dimarts? els dimecres els perruques japonesos fan festa i els dimarts tanquen el Louvre. Cal anotar-ho.

La façana de l'Institut del món àrab

Sobre els dilluns

Dilluns és un dia laborable. Quan érem a París tb ho era per tothom excepte per nosaltres. Això té uns avantatges i uns inconvenients. L'avantatge és que tu fas festa mentre els altres treballen, i l'inconvenient és que el metro està a rebentar de gent. I és que París té una xarxa de metro força impressionant, unes 14 línies si no vaig errat (q algú em corregeixi si és el cas). Així q el dilluns estava molt ple. Com que estàvem cansats del primer dia (vam dormir molt poques hores per poder agafar l'avió a les 6:15 am) ens vàrem llevar no gaire d'hora. L'esmorzar de l'hotel ja feia estona q s'havia acabat (a les 9:30 és inhumà) i vam esmorzar unes crêpes de Nutella d'un garitu d'allà al davant, 2'5 € cadascuna, encara. El suc de pinya petit 2'80 €, déu ni dó.

No n'estic del tot segur, però diria que dilluns vam nar a l'arc del triomf. A dalt de tot de l'avinguda dels Camps Elisis, una estructura típica dels arcs de triomf, però a lo bèstia! era realment gran. Vam pagar per pujar a dalt per unes escales de cargol dels anys de la guerra, moltes escales. A dalt hi havia una exposició sobre l'època de Napoleó. La vista era impressionant. Ara no tinc cap foto a mà, però ja en posaré alguna.



Vistes des de dalt de l'Arc de Triomf, avda. del Camps Elisis.

Vam dinar per la zona i vam nar de botigues...sense comprar res pq tot era caríssim!
Allà prop hi ha l'Hotel dels Invalides, una mena de fortalesa immensa on se suposa que els ferits de guerra hi anàven a descansar. Gratuït. El pont per arribar-hi era preciós. Ja posaré fotos.

Des del pont q dona accés als Invalides, l'edifici del fons

La torre eiffel és la òstia de gran! va ser la següent visita (em sembla, no n'estic segur) 300 i escaig metres d'alt. Vam pujar dos pisos a peu per estalviar-nos la cua i fins al tercer en ascensor. Ja era de nit i les vistes eren impressionants. Ja posaré fotos. Sopar en un restaurant a prop de l'òpera Garnier. Uns 40€.

Vistes des del pont, París la nuit

La Dama de ferro



La piràmide q dóna accés al Louvre


Vistes des de dalt la Torre Eiffel

Sobre sopars interculturals

Doncs ja tornem a ésser a la vida normal. Ahir vàrem arribar de la nostra escapada a París, i aquest matí haver d'anar a treballar se m'ha fet una muntanya. Però seny i endavant!
Amb aquest post m'agradaria començar una sèrie d'articles sobre coses curioses i/o remarcables que ens han succeït aquests dies. No és q hagi sigut tota una aventura, però us entretindré una estona.
El primer dia vàrem celebrar un sopar multicultural a casa del Fèlix i de l'Arnau. Quina va ésser la nostra sorpresa quan ens vàrem adonar que no seríem només els que ens pensàvem que seríem, sino que hi va haver una barreja de cultures força interessant: 6 catalans (Fanny, fèlix, eva, arnau, la xicota de l'arnau q ara no recordo com es diu (ho sento), i jo), un japonès del qual tampoc en recordo el nom (òstia, era una mica complicat), dos francesos (el jerómme i la bibiane, q no sé si s'escriu així...) i un noi anomenat nacho q parlava en castellà i per tant no sé si l'haig d'incloure en el grup dels catalans...
El cas és que vàrem sopar unes menges delicioses: pernil del bo, llonganissa, fuet, llom ibèric, truita de patates, pa amb tomàquet, amanida variada i una quiche improvisada q estava de collons. Tot això regat amb uns vinets, alguns més bons que altres, i unes Leffes. El sopar va ser maco. El problema era com entendre'ns. Els francesos parlaven francès i anglès, el japonès només anglès (amb un accent una mica particular), el fèlix, l'arnau i la seva xicota parlàven francès i anglès, el nacho anglès i la fanny, l'eva i jo només anglès. En principi havíem de parlar tots anglès i ja està, però va ésser més complicat del que sembla.
Després uns postres barrejadets: panellets i castanyes de catalunya i unes boletes japoneses, molt bones, unes de color negrós i unes de color verd. No recordo el nom però eren bones. Seguidament, uns mojitos d'estar per casa, uns plats trencats i unes converses d'allò més entretingudes, si arribaves a entendre el que t'estaven explicant.
De tot això, el més interessant va ésser descobrir que els perruquers japonesos treballen tota la setmana i que només fan festa els dimecres.


(els de la foto som, d'esquerra a dreta: eva, jo, fanny, bibiane, japonès, jeromme, nacho, fèlix, arnau i la seva xicota, a qui demano disculpes per haver-li tallat la cara!)

Sobre la fugida a París

Doncs sí! finalment és a punt d'arribar el dia de la fugida a París! en tinc unes ganes terribles! després d'un estiu de massa feia i enllaçat amb l'inici de les dues carreres, necessitem fugir. I de pas aprofitarem per visitar el mendu. Quin personatge aquest! jeje ;) espero q ens porti a un lloc bo, bonic i barat per sopar i després a fer uns gotets, eh? i a passar uns dies de tranquil·litat. El meu cervell ho necessita, ja treu fum.

Sobre l'alemany

Ich wohne in einem Volk und Ich möchte nicht im Barcelona wohnen, aber Ich glaube das Barcelona sehr schön ist: das Meer und die Altstadt sind verkleiden als Barcelona, und die Gebäude von Gaudi sind alles eindrucksvoll. Aber es gibt viele Autos und viele Lärm in die Strasse und der Mietpreis von die wohnungs ist unerschwinglich.

Das wetter ist nett und die Landschaft ist scön, aber einige Stadtviertel sind schmutzig.

Trotz allem, ich glaube das Barcelona ist das Beste Stadt im Europa, ist das klar?

Sobre la Moreneta

Aquest cap de setmana és la romeria de vilafranca. No sóc creient de tot això, però resulta q el Ball d'en Serrallonga té el gran privilegi de ballar dins del monestir i fer l'ofrena en nom del poble de vilafranca. Així q demà a les 22h ballarem una passada i una creuada, amb un discurset i l'ofrena entremig dels balls. A més, hem reservat unes cel·les i ens qdem a sopar, privar i dormir...en aquest ordre suposo...Així q fins dilluns no crec q tornia postejar. Tot sigui per la verge ;)

Sobre els estats d'ànim (II)

Sembla que la cosa va millorant, sort q ha sigut transitori...almenys de moment. No sé pq l'ésser humà s'ha de remenar el cervell d'aquesta manera, deu ser innat com a éssers amb capacitat de pensar que som. El q més em fotia i q encara em fot és q no sóc capaç d'identificar-ne la causa, però crec q vaig de cara a millorar les meves relacions socials en l'àmbit més proper i de cada dia...ho trobaba a faltar, és quelcom necessari i imprescindible pel bon desenvolupament humà al llarg del nostre camí (d la manera q escric és q encara estic afectat em sembla...) seguirem caminant...

Sobre les efemèrides

Avui celebro q tinc festa: no vaig a treballar, no tinc pràctiques a la facultat, no puc anar a comprar res pq tot és tancat...i a no sé on resulta q encara fan més gresca: fan desfilades d majorets i de vehicles passats d moda. Un venut d'aquests, de casa nostra en principi, ha assistit a aquesta desfilada, ens dirà q obligat pel partit, per afavorir la reforma de l'Estatut, ...no hauríem d'anar arrastrant-nos ni somicant a la capital del imperio per voler reformar una cosa totalment constitucional i a la qual totes i cadascuna de les comunitats autònomes del regne hi tenen un dret legítim. Donem una imatge deplorable. Els catalans no sóm així, o almenys és el q m'agrada pensar.
Podríem fer una enquesta sobre altres coses més importants a celebrar el 12 d'octubre.