dijous, de novembre 10, 2005

Sobre el dia de descans dels perruquers nipons

Dimecres ja marxàvem.
Ens vam llevar amb la calma i amb la intenció de visitar d'una vegada el Louvre. Hi vam anar i hi vam estar unes hores, xino-xano..amunt, avall, escultures, pintures, guiris i japonesos...intents de robatori...Fins itot vam dinar allà, en una mena de buffet lliure, on al principi ens semblava que passaríem gana pq tot era molt car, però finalment ens vam atipar amb bon menjar per un preu mòdic. Important. A la cua, hi havia un matrimoni de japonesos, grandets ja, baixets i arrugats, que anaven amb la safata amunt i avall. No m'hi hagués fixat si no fos pq el tiu em volia robar un tros de pizza que qdava per allà. A sobre, se'ns van voler colar per pagar vàries vegades, i amb tot el morro! la mare q els va fer! éren realment molt maleducats, i s'ho van menjar tot amb els dits, el bruts! no sabíen utilitzar els coberts, com q mengen amb escuradents...jeje.


Aquí s'amaguen els secrets d'"El codi da Vinci"

Als voltants del Lovre hi havia tota una col·lecció de restaurants i cafès, al més pur estil parisenc: vidres grans, amb cortinetes, tauletes petites a fora... En vam veure un però, que més aviat era una reivindicació de la nostra terra:


Potser tenia aquest nom pq era la cara que se't qdava després de la clavada q et fotien per un parell de cafès, no sé, no hi vam entrar.
Als voltants de l'hotel, hi havia una mena de mercat, estil el de Portobello a Londres, en un dels carrers que trencava, hi havia aquest establiment:


Potser millor no demanar-hi una tassa de tila...











1 comentari:

Anònim ha dit...

i-aaaaa i-aaaaa