Som febles per naturalesa. Quan sortim al carrer, quan som a casa, quan dormim...necessitem dur alguna peça de roba a sobre. A la mínima que el temps esdevé un xic advers ja ens raja el nas i comencem a estornudar, mal de cap, malestar en general...i el cos reacciona elevant la temperatura: ja l’hem agafada! La grip (provocada per algun tipus de microorganisme) i el refredat comú són malalties habituals en l’ésser humà, potser no s’han conegut sempre amb aquest nom i els seus efectes tampoc són ara tant letals com ho havíen sigut, però sempre han existit. I això de la grip del pollastre? és realment una grip com la nostra - provocada per algun microorganisme - o és algún tipus de refredat dels animals? com és que no se n’havia sentit a parlar fins ara? com és que és tant letal per les aus i sembla que també ho és pels humans? com és que no en troben cap remei, és que potser no interessa? Esdevindrà una catàstrofe (allò que abans s’anomenava epidèmia i que ara he sentit anomenar pandèmia) humanitària? estem realment exposats a un perill al consumir pollastre?
Un dels problemes que crec que tenim és l’excés d’informació. No cal dir que en alguns casos i fruit de l’evolució de la societat i la democràcia és necessària aquesta informació, encara que només sigui per poder-se refiar de la gent, que ja és trist també. Però en alguns casos, com en aquest i en el d’altres crisis alimentàries, crec que l’excés d’informació només ajuda a crear alarma social, a que estiguem realment preocupats pel que mengem d’una forma malaltissa i irracional. Abans també hi havia grip aviària, potser li deien la peste del gall d’indi, vés a saber, i la gent menjava tranquil·la ell que tenia...això sí, morien i no es sabia de què.
divendres, de març 17, 2006
divendres, de març 03, 2006
El temps passa inexorablement
Ja no sé quant temps fa que vaig començar a la facultat...diria que uns 7 anys i escaig. En aquest temps he viscut moltes vivències, sobretot he conegut a molta gent i crec que m'he fet gran amb ells. A l'inici vaig conèixer de seguida al Damià i al Javi i quedàvem sovint a casa seva, al pis del carrer Entença davant de la Model, una mena de caixa de mistos de 60 m2, per dinar, estudiar o fer una mica l'animal. Amb en Damià i la Fanny vam anar uns 3 anys a les falles, on vam conèixer els seus amics, l'ambient de festa d'allà i tb em vaig fer gran...Després vaig anar coneixent més gent, més dinars a la facultat, hores de cafè, de cartes, de birres i futbol els divendres...i definitivament va arribar el viatge a Tuníssia. No cal dir-ne res més, va ser realment una experiència única. Després de "Sidi bou Saïd, típico pueblo azul y blanco" la cosa va anar encara a millor, ja que coneixíem més gent, fèiem sopars i calçotades vàries i es va formar un grup força gran. Però més endavant la cosa va anar a pitjor...llei de vida que diuen, el grup es va anar separant, la gent acaba la carrera, alguns fan màsters, altres doctorats, erasmus...i les hores de dinar, les hores de cafè i cartes cada vegada són menys: finalment l'altre dia em vaig adonar de que realment el temps havía passat massa ràpid, la gent que abans trobaves a qualsevol lloc i amb qui podies qdar una estona per fer un cafè o simplement xerra una mica havia desaparescut. Tot de mirades estranyes i desconegudes es fixaven en la meva persona...i vaig haver de marxar i dinar sol. Que potser en algun altre moment he buscat la solitud com una cosa normal, però en aquell moment no. Què hi farem.
dimarts, de febrer 28, 2006
Armaris a mida. Ep.II
L’espaiós i lluminós pis de Figueres se li feia un abisme, només habitava a la seva cambra, ara desprovista de cortines i persianes, i on es passava les hores arraulit en un racó, al costat del que fins llavors havía sigut el més preuat dels seus béns: l’armari de faig que havía heredat del seu besavi, un conegut mariner de l’Empordà que se n’havía anat a fer les Amèriques en aquells temps on la gana era el plat de cada dia. Aquell armari era l’únic que l’unía a la seva família, un llegat que en el seu moment havía acceptat amb molt d’orgull però que ara hagués desitjat no conèixer-ne la seva existència i viure feliç en la ignorància, lluny de lligams familiars.
diumenge, de febrer 19, 2006
Armaris a mida. Ep.I
Mai va creure en les casualitats. Era una persona de fortes conviccions i d’una ment analítica i lògica, la qual li havía permès fins llavors alliberar-se de falses veritats o de veritats a mitges, d’egoïstes amagats sota màscares de generositat repentina i de déus de carrer que prometien el cel. De tothom era sabut que no era una persona fàcil d’enganyar ni de convèncer, i fins i tot quan la veritat era absoluta no deixava de mirar-s’ho amb reticències, desitjant de no creure ni un mot, encara que l’afirmació vingués de les persones més properes. Tots aquests trets de la seva personalitat l’havien dut a una mena de solitud involuntària, només trencada ocasionalment per la que havia sigut, i la que ell seguia desitjant que ho fos, la seva albada després d’una nit plujosa, el raig de llum després d’una nit fosca, l’escalfor després d’una nit freda, l’Amàlia.
Així doncs, ara es trobava sol, com l’última fulla que cau de l’arbre quan l’hivern ja embolcalla els camps i amb la ment comfosa, els seus pilars de lògica i coherència havíen deixat de sustentar-lo i no trobava on tornar a forjar les seves conviccions. Feina setmanes que havía deixat la feina, una feina que no el realitzava i que només li servia per poder menjar cada dia i tenir un motiu per seguir endavant, encara que fos sense un objectiu , només per obligació.
Gairebé no dormia, les imatges d’allò innombrable, d’allò irreal, d’allò desconegut, d’allò irracional li enterbolíen la ment i el manteníen alerta, víctima de les seves pors i víctima d’un insomni forçat que ni els més potents sedants havíen aconseguit apaivagar.
Així doncs, ara es trobava sol, com l’última fulla que cau de l’arbre quan l’hivern ja embolcalla els camps i amb la ment comfosa, els seus pilars de lògica i coherència havíen deixat de sustentar-lo i no trobava on tornar a forjar les seves conviccions. Feina setmanes que havía deixat la feina, una feina que no el realitzava i que només li servia per poder menjar cada dia i tenir un motiu per seguir endavant, encara que fos sense un objectiu , només per obligació.
Gairebé no dormia, les imatges d’allò innombrable, d’allò irreal, d’allò desconegut, d’allò irracional li enterbolíen la ment i el manteníen alerta, víctima de les seves pors i víctima d’un insomni forçat que ni els més potents sedants havíen aconseguit apaivagar.
dijous, de febrer 16, 2006
divendres, de febrer 03, 2006
Sobre el finiquitu i la fiestuqui
Doncs sí, finalment ha arribat el dia en què ja tinc vacances. Bé, són vacances relatives, ja que cada dia vaig a Clariant a treballar, però com a mínim ja m'he tret de sobre l'angoixa dels putos exàmens. I l'últim exàmen va ésser de pel·lícula: el profe es va presentar a les 4, 1 hora tard, perquè es pensava que l'exàmen era l'endemà, i encara perquè el van anar a buscar!
Ara doncs, ja sóc lliure. I quina millor manera de celebrar-ho reunint-nos tots en una casa de colònies q està a tumà pel cul! Però ens ho passarem bé, oi? Doncs vinga, som-hi tots!
Ara doncs, ja sóc lliure. I quina millor manera de celebrar-ho reunint-nos tots en una casa de colònies q està a tumà pel cul! Però ens ho passarem bé, oi? Doncs vinga, som-hi tots!
divendres, de gener 27, 2006
Ei nens i nenes!
Ja he acabat de llegir "el curiós incident del gos a mitjanit" i us haig de dir que m'ha sorprès i alhora m'ha agradat molt. Com podem arribar a equivocar-nos en la vida!! Sobre els jocs matemàtics que el doctor allargaculleretes suggeria com a sobretaula etílica, us haig de dir que no valen la pena...tot i que el de la porta on s'amaga el cotxe no l'acabo d'entendre...
Ara ja he començat a llegir "Berlín, ..." i també pinta bé.
A aquestes alçades de gener, he fet ja 5 exàmens i me'n queden 2 i tinc unes ganes d'acabar que no vegis...en general bé, però només m'importava qf4 i l'he suspès, no sé si ho vaig dir...
Canvio de feina!!! sííí....he trobat unes pràctiques en una empresa química, una multinacional anomenada Clariant, a Castellbisbal, que fabriquen colorants per la roba. La feina de laboratoi és senzilla, però paguen bé i serveix per fer currículum. Hi seré fins esgotar les 500 hores màximes de conveni, suposo que fins a finals de juny. El dia 1 de febrer començo. I tot això ha vingut que quan va ser la Expoquimia el passat desembre em sembla, vaig tirar uns quants currículums, i m'han trucat....i això que no em va donar la impressió que els interessés gaire això dels currículums, en general, era una fira per anar a vendre i no per aguantar pesats de torn...però al final ha sortit bé.
www.clariant.com
Ja he acabat de llegir "el curiós incident del gos a mitjanit" i us haig de dir que m'ha sorprès i alhora m'ha agradat molt. Com podem arribar a equivocar-nos en la vida!! Sobre els jocs matemàtics que el doctor allargaculleretes suggeria com a sobretaula etílica, us haig de dir que no valen la pena...tot i que el de la porta on s'amaga el cotxe no l'acabo d'entendre...
Ara ja he començat a llegir "Berlín, ..." i també pinta bé.
A aquestes alçades de gener, he fet ja 5 exàmens i me'n queden 2 i tinc unes ganes d'acabar que no vegis...en general bé, però només m'importava qf4 i l'he suspès, no sé si ho vaig dir...
Canvio de feina!!! sííí....he trobat unes pràctiques en una empresa química, una multinacional anomenada Clariant, a Castellbisbal, que fabriquen colorants per la roba. La feina de laboratoi és senzilla, però paguen bé i serveix per fer currículum. Hi seré fins esgotar les 500 hores màximes de conveni, suposo que fins a finals de juny. El dia 1 de febrer començo. I tot això ha vingut que quan va ser la Expoquimia el passat desembre em sembla, vaig tirar uns quants currículums, i m'han trucat....i això que no em va donar la impressió que els interessés gaire això dels currículums, en general, era una fira per anar a vendre i no per aguantar pesats de torn...però al final ha sortit bé.
www.clariant.com
dijous, de gener 12, 2006
Untitled II: revenge
Iep manlleu!
Tinc dues noves novel·les, una és una novel·la gràfica en blanc i negre com a mi m'agraden i l'altre és de les normals. Encara no les he començat, però crec que prometen força. Aquí teniu les portades.
Tinc dues noves novel·les, una és una novel·la gràfica en blanc i negre com a mi m'agraden i l'altre és de les normals. Encara no les he començat, però crec que prometen força. Aquí teniu les portades.
Untitled
El dilluns, el primer examen. El dimecres el segon. El dimarts vinent el tercer. I així fins un total de 7 exàmens. La temporada finalitza el 2 de febrer, interminable. Però què hi farem, "és el que toca" que diuen alguns.
dimarts, de gener 10, 2006
Sobre el primer que em passa pel cap
Aquí tenim un personatge potser no conegut per tothom: és el Calvin de Calvin&Hobbes. Totalment recomanable.
dilluns, de gener 02, 2006
Sobre l'any nou
Vaig fer tard per l'últim post de l'any i també he fet tard pel primer post de l'any. I és que tot va tant de pressa!! Massa ràpid, passen els anys que ni te n'adones...és una merda. Avui m'he llevat sense ganes de fer res i de moment no he fet res. I per l'hora que és, dubto que faci res. Però ho hauria de fer, tinc un examen el dia 9 xunguíssim i encara no he estudiar ni la meitat. Però sóc feliç, sobretot perquè tinc algú al costat que m'estima molt i a qui jo tb estimo...i cada dia estem més units.
Però també he patit com un desengany amb la gent que m'envolta i amb qui se suposa que tenim una relació comú. Sovint, potser sense adonar-nos-en, collons com s'escriu això?, anem totalment a la nostra, cadascú fa el que vol i pel propi benefici sense mirar si estem fent mal algú altre. I segurament no ho fem a propòsit, ja sería de mala persona, però el resultat és el mateix. Només volem el millor per cadascú, i no ens importa res més que nosaltres, no ens hi parem a pensar...i jo, que a vegades penso que sóc algo raro, de massa bo, tonto. Ja ho diuen les àvies i les mares (què en són de sàvies a vegades!)...A vegades penso abans en els altres que en mi mateix o que en la meva parella, i en surto escaldat, pq la gent pensa diferent que jo...hauré de canviar.
Però també he patit com un desengany amb la gent que m'envolta i amb qui se suposa que tenim una relació comú. Sovint, potser sense adonar-nos-en, collons com s'escriu això?, anem totalment a la nostra, cadascú fa el que vol i pel propi benefici sense mirar si estem fent mal algú altre. I segurament no ho fem a propòsit, ja sería de mala persona, però el resultat és el mateix. Només volem el millor per cadascú, i no ens importa res més que nosaltres, no ens hi parem a pensar...i jo, que a vegades penso que sóc algo raro, de massa bo, tonto. Ja ho diuen les àvies i les mares (què en són de sàvies a vegades!)...A vegades penso abans en els altres que en mi mateix o que en la meva parella, i en surto escaldat, pq la gent pensa diferent que jo...hauré de canviar.
dijous, de desembre 22, 2005
Sobre el canvi d'aparença
Com podeu veure he canviat l'aparença del blog. No sé si m'acaba d'agradar, el mantindré uns dies a veure què....
Sobre la grossa de Nadal
Avui és per tothom sabut que es sorteja la grossa de Nadal. El que no és sabut per tothom és que em tocarà a mi. Sí, sí, em tocarà a mi. Em sap greu pels altres però em tocarà a mi. Coses de la vida, tu.
Que bé que aniría que ens toqués, oi? de sobte, tothom té la casa foradada i s'escolta allò de: "serà per tapar forats..." però el que volem realment és rebentar-nos els calés en qualsevol cosa.
Jo el que vull és tenir un sostre. Una casa, un pis o qualsevol lloc on es pugui establir un niu. Ja sabem que el tema de la vivenda està fatal i l'Estat no fa els esforços que hauría de fer per arreglar-ho, així que estem ben fotuts. Tot el demés m'és igual.
La història de que els diners no dónen la felicitat és de les mentides més grans del s.XX i part del XXI, avui en dia si no tens calés no pots fer res. Quina puta merda de sistema. Així no anem enlloc. Però nosaltres ho hem volgut d'aquesta manera, és trist.
Aprofito aquest post per desitjar-vos a tot un Bon Nadal i un Feliç Any Nou amb la família i els amics. Salut!
Que bé que aniría que ens toqués, oi? de sobte, tothom té la casa foradada i s'escolta allò de: "serà per tapar forats..." però el que volem realment és rebentar-nos els calés en qualsevol cosa.
Jo el que vull és tenir un sostre. Una casa, un pis o qualsevol lloc on es pugui establir un niu. Ja sabem que el tema de la vivenda està fatal i l'Estat no fa els esforços que hauría de fer per arreglar-ho, així que estem ben fotuts. Tot el demés m'és igual.
La història de que els diners no dónen la felicitat és de les mentides més grans del s.XX i part del XXI, avui en dia si no tens calés no pots fer res. Quina puta merda de sistema. Així no anem enlloc. Però nosaltres ho hem volgut d'aquesta manera, és trist.
Aprofito aquest post per desitjar-vos a tot un Bon Nadal i un Feliç Any Nou amb la família i els amics. Salut!
diumenge, de desembre 18, 2005
Sobre els fills de puta que campen pel món
Vaig enviar un mail als de l'Alcampo i això és el que m'han dit:
Estimado /a cliente ,
Hemos conocido a través de su correo y el de otros clientes la incidencia
del cartel que está circulando por Internet , situación que nos ha
sorprendido. Al igual que Vd. deploramos este hecho
ALCAMPO , ante tal situación quiere dejar bien clara su postura, es por ello
que ha hecho pública desde el momento en que tuvo conocimiento , una nota
informativa a través de su página corporativa en internet www.alcampo.es
cuyo texto reproducimos a continuación:
ALCAMPO INFORMA:
En relación con la información que circula por Internet sobre un cartel en
el que se informa de la ubicación de cavas y estuches de regalo en una
tienda deseamos comunicar que:
Alcampo rechaza cualquier boicot o discriminación de productos por su origen
como queda de manifiesto por nuestra adhesión a la nota pública que se
adjunta de ANGED, asociación a la que pertenecemos.
La redacción desafortunada del cartel responde a una iniciativa individual
con ánimo única y exclusivamente informativo y no suficientemente meditada
respecto a las interpretaciones a que puede dar lugar en el contexto actual.
A fecha de hoy este cartel no está en ninguna tienda.
Alcampo lamenta cualquier malestar que se ha podido causar por este motivo.
Alcampo está presente en Cataluña con cinco centros en los que cuenta con
una plantilla de 1.675 colaboradores y realiza compras anuales de productos
catalanes por valor de cerca de 700 millones de euros que se venden en los
46 centros de la cadena.
La Dirección
En anexo ( Nota publicada por ANGED)
Esperamos poder atenderle en cualquiera de nuestros Centros donde estamos
seguros quedará satisfecho /a con las compras que realice, reiterándole
personalmente nuestras disculpas , si en algún momento se ha podido sentir
ofendido/a por el contenido del mencionado cartel.
Atentamente
RAYMOND SAMITIER
DIRECTOR DE MARKETING
ALCAMPO S.A. dilluns, de desembre 05, 2005
Sobre els pianistes
El dissabte passat vam anar a l'Auditori. Pels que no hi hàgiu estat mai, és un edifici on s'hi fa música de tot tipus, tant clàssica com moderna. També hi ha a l'edifici del costat l'Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya). L'edifici és molt maco, però l'escola és restrictiva ja que hi ha molt poques places per poder estudiar música, un merder...
Però al que anàvem. Vam assistir al concert d'un dels grans pianistes del moment: Michel Camilo. No havia escoltat gran cosa d'aquest senyor, tot just el que tothom coneixerà suposo, la cançó famosa de la pel·lícula Calle 54. Doncs va ésser apoteòsic, és un gran mestre. No podies seguir les mans amb la mirada de tant ràpid que anava, i les melodies eren perfectes i abstraents...pocs pianistes ho poden fer això. Al final, tot l'Auditori es va aixecar a aplaudir i ell es va acomiadar dient que ens estimava a tots i que li agradava molt tocar allà, en tenia molt bons records.
I avui, la meva pianista fa una audició al Conservatori del Liceu. Potser pensareu que una audició no és gaire important, però degut als aconteixements del últims anys ho és molt. Després de l'operació de les mans, havia deixat de tocar tal i com ella volia i s'havia dedicat exclusivament a la seva recuperació. Per un músic, no poder fer música com ell vol o no poder fer-la és una frustració molt gran. I ara, des d'aquest curs i després de molt d'esforç, ha tornat a anar a piano al Conservatori, amb el mateix professor que tenia. I ha sigut ell qui l'ha animat a fer aquesta audició, ella tenia por. Avui serà una nit molt especial.
Però al que anàvem. Vam assistir al concert d'un dels grans pianistes del moment: Michel Camilo. No havia escoltat gran cosa d'aquest senyor, tot just el que tothom coneixerà suposo, la cançó famosa de la pel·lícula Calle 54. Doncs va ésser apoteòsic, és un gran mestre. No podies seguir les mans amb la mirada de tant ràpid que anava, i les melodies eren perfectes i abstraents...pocs pianistes ho poden fer això. Al final, tot l'Auditori es va aixecar a aplaudir i ell es va acomiadar dient que ens estimava a tots i que li agradava molt tocar allà, en tenia molt bons records.
I avui, la meva pianista fa una audició al Conservatori del Liceu. Potser pensareu que una audició no és gaire important, però degut als aconteixements del últims anys ho és molt. Després de l'operació de les mans, havia deixat de tocar tal i com ella volia i s'havia dedicat exclusivament a la seva recuperació. Per un músic, no poder fer música com ell vol o no poder fer-la és una frustració molt gran. I ara, des d'aquest curs i després de molt d'esforç, ha tornat a anar a piano al Conservatori, amb el mateix professor que tenia. I ha sigut ell qui l'ha animat a fer aquesta audició, ella tenia por. Avui serà una nit molt especial.
dijous, de desembre 01, 2005
Sobre la nova adquisició
Heus aquí la meva nova adquisició: un a flamant fletxa de plata, el Mercedes SLR McLaren...val la irrisòria quantitat de 460.000 €, al nivell de qualsevol butxaca...
dijous, de novembre 24, 2005
Sobre la nova adquisició
Quina mandra em fa últimament escriure!!!!
He rebut un mail on diu que aquest any no hi haurà boicot al cava, ja que ens l'hem begut tot els catalans celebrant les derrotes del Madrit...real com la vida mateixa.
El motiu principal d'aquest post és ensenyar-vos la meva nova adquisició. Després de molts mesos donant-li voltes, ara sí ara no, potser més endavant, el necessito o no, ....finalment avui fa una setmana que tinc portàtil. I no és un portàtil qualsevol. És un preciós Mac!
És bonic o no?
Si us passeu per aquí, en trobareu les característiques tècniques, si us interessa.
He rebut un mail on diu que aquest any no hi haurà boicot al cava, ja que ens l'hem begut tot els catalans celebrant les derrotes del Madrit...real com la vida mateixa.
El motiu principal d'aquest post és ensenyar-vos la meva nova adquisició. Després de molts mesos donant-li voltes, ara sí ara no, potser més endavant, el necessito o no, ....finalment avui fa una setmana que tinc portàtil. I no és un portàtil qualsevol. És un preciós Mac!
És bonic o no?
Si us passeu per aquí, en trobareu les característiques tècniques, si us interessa.
dijous, de novembre 10, 2005
Sobre el dia de descans dels perruquers nipons
Dimecres ja marxàvem.
Ens vam llevar amb la calma i amb la intenció de visitar d'una vegada el Louvre. Hi vam anar i hi vam estar unes hores, xino-xano..amunt, avall, escultures, pintures, guiris i japonesos...intents de robatori...Fins itot vam dinar allà, en una mena de buffet lliure, on al principi ens semblava que passaríem gana pq tot era molt car, però finalment ens vam atipar amb bon menjar per un preu mòdic. Important. A la cua, hi havia un matrimoni de japonesos, grandets ja, baixets i arrugats, que anaven amb la safata amunt i avall. No m'hi hagués fixat si no fos pq el tiu em volia robar un tros de pizza que qdava per allà. A sobre, se'ns van voler colar per pagar vàries vegades, i amb tot el morro! la mare q els va fer! éren realment molt maleducats, i s'ho van menjar tot amb els dits, el bruts! no sabíen utilitzar els coberts, com q mengen amb escuradents...jeje.
Ens vam llevar amb la calma i amb la intenció de visitar d'una vegada el Louvre. Hi vam anar i hi vam estar unes hores, xino-xano..amunt, avall, escultures, pintures, guiris i japonesos...intents de robatori...Fins itot vam dinar allà, en una mena de buffet lliure, on al principi ens semblava que passaríem gana pq tot era molt car, però finalment ens vam atipar amb bon menjar per un preu mòdic. Important. A la cua, hi havia un matrimoni de japonesos, grandets ja, baixets i arrugats, que anaven amb la safata amunt i avall. No m'hi hagués fixat si no fos pq el tiu em volia robar un tros de pizza que qdava per allà. A sobre, se'ns van voler colar per pagar vàries vegades, i amb tot el morro! la mare q els va fer! éren realment molt maleducats, i s'ho van menjar tot amb els dits, el bruts! no sabíen utilitzar els coberts, com q mengen amb escuradents...jeje.
Aquí s'amaguen els secrets d'"El codi da Vinci"
Als voltants del Lovre hi havia tota una col·lecció de restaurants i cafès, al més pur estil parisenc: vidres grans, amb cortinetes, tauletes petites a fora... En vam veure un però, que més aviat era una reivindicació de la nostra terra:
Potser tenia aquest nom pq era la cara que se't qdava després de la clavada q et fotien per un parell de cafès, no sé, no hi vam entrar.
Als voltants de l'hotel, hi havia una mena de mercat, estil el de Portobello a Londres, en un dels carrers que trencava, hi havia aquest establiment:
Potser millor no demanar-hi una tassa de tila...
Potser tenia aquest nom pq era la cara que se't qdava després de la clavada q et fotien per un parell de cafès, no sé, no hi vam entrar.
Als voltants de l'hotel, hi havia una mena de mercat, estil el de Portobello a Londres, en un dels carrers que trencava, hi havia aquest establiment:
Potser millor no demanar-hi una tassa de tila...
dimarts, de novembre 08, 2005
Sobre la relativa importància del dimarts i els seus efectes en la vida quotidiana
El dimarts és el segon dia de la setmana, i realment no té res d'especial. Així que ens vam llevar amb la intenció de visitar el Louvre, que els dos ja havíem visitat feia temps. Vam fer una mena de plànning per visitar altres llocs aprofitant els viatges de metro i així estalviar temps i diners.
Primer de tot vam anar a Nôtre-Dame: una catedral mitjaneta (me la imatxinava més gran!!.. ;) que és el punt zero del quilometratge de les carreteres de França. Com que era el dia del tots sants, o dels difunts o algo així, hi havia molta gent. A l'entrada tot de paradetes tipus "Joves Cristians de Vilafranca", que repartien pamfletus. S'acosta una noia i em dóna un paperet en francès acompanyat d'una frase tb en francès de la qual no en vaig entendre ni una lletra. La meva cara suposo que era prou descriptiva, així q la noia tb es va qdar callada. JO, q sóc molt educat, li vaig dir si ho podia dir en anglès o espanyol o algun idioma inteligible per la meva persona, però ai! no sabia on em fotia. Resulta que la noia tenia un anglès d'aquests de Villaverde del campo, i intentava explicar-me que en el dia dels difunts allà feien una pregària per la gent morta pq creien que estaven al cel esperant nosequè i que havíem de pregar. A tot això i per no deixar per terra la moral de la pobre noia, vaig agafar el paper, li vaig dir merci amb accent català i vam entrar cap dins.
La façana de la catedral i les paradetes dels joves crsitians de no-sé-on
Sortint d'allà, vam agafar un Batobus, és a dir, una barqueta de les q fan un recorregut pel senna. Vam anar baixant i pujant vàries vegades a les parades que tenia durant el recorregut, i vam visitar el jardí de les plantes i el centre del món àrab. Tb hi havia per allà prop el campus Jussieu de la universitat de parís, no sé si és aquí on va en mendu (?). L'important de tot això, és que ens vam estalviar uns 12 € en el batobus per ser universitaris! ( a mi la pela em tira molt...)
La Séine
Despres vam parar prop del Louvre i vam nar a dinar. Quina va ésser la nostra sorpresa quan a l'hora de voler entrar per la piràmide de vidre de la plaça, ens vam adonar que els dimarts tenen tancat. Tots els dimarts. Quin collons de casualitat va fer q decidíssim anar-hi el dimarts! mira que hi ha dies! i pq el dimarts? q té d'especial el dimarts? els dimecres els perruques japonesos fan festa i els dimarts tanquen el Louvre. Cal anotar-ho.
La façana de l'Institut del món àrab
Primer de tot vam anar a Nôtre-Dame: una catedral mitjaneta (me la imatxinava més gran!!.. ;) que és el punt zero del quilometratge de les carreteres de França. Com que era el dia del tots sants, o dels difunts o algo així, hi havia molta gent. A l'entrada tot de paradetes tipus "Joves Cristians de Vilafranca", que repartien pamfletus. S'acosta una noia i em dóna un paperet en francès acompanyat d'una frase tb en francès de la qual no en vaig entendre ni una lletra. La meva cara suposo que era prou descriptiva, així q la noia tb es va qdar callada. JO, q sóc molt educat, li vaig dir si ho podia dir en anglès o espanyol o algun idioma inteligible per la meva persona, però ai! no sabia on em fotia. Resulta que la noia tenia un anglès d'aquests de Villaverde del campo, i intentava explicar-me que en el dia dels difunts allà feien una pregària per la gent morta pq creien que estaven al cel esperant nosequè i que havíem de pregar. A tot això i per no deixar per terra la moral de la pobre noia, vaig agafar el paper, li vaig dir merci amb accent català i vam entrar cap dins.
La façana de la catedral i les paradetes dels joves crsitians de no-sé-on
Sortint d'allà, vam agafar un Batobus, és a dir, una barqueta de les q fan un recorregut pel senna. Vam anar baixant i pujant vàries vegades a les parades que tenia durant el recorregut, i vam visitar el jardí de les plantes i el centre del món àrab. Tb hi havia per allà prop el campus Jussieu de la universitat de parís, no sé si és aquí on va en mendu (?). L'important de tot això, és que ens vam estalviar uns 12 € en el batobus per ser universitaris! ( a mi la pela em tira molt...)
La Séine
Despres vam parar prop del Louvre i vam nar a dinar. Quina va ésser la nostra sorpresa quan a l'hora de voler entrar per la piràmide de vidre de la plaça, ens vam adonar que els dimarts tenen tancat. Tots els dimarts. Quin collons de casualitat va fer q decidíssim anar-hi el dimarts! mira que hi ha dies! i pq el dimarts? q té d'especial el dimarts? els dimecres els perruques japonesos fan festa i els dimarts tanquen el Louvre. Cal anotar-ho.
La façana de l'Institut del món àrab
dilluns, de novembre 07, 2005
Sobre els dilluns
Dilluns és un dia laborable. Quan érem a París tb ho era per tothom excepte per nosaltres. Això té uns avantatges i uns inconvenients. L'avantatge és que tu fas festa mentre els altres treballen, i l'inconvenient és que el metro està a rebentar de gent. I és que París té una xarxa de metro força impressionant, unes 14 línies si no vaig errat (q algú em corregeixi si és el cas). Així q el dilluns estava molt ple. Com que estàvem cansats del primer dia (vam dormir molt poques hores per poder agafar l'avió a les 6:15 am) ens vàrem llevar no gaire d'hora. L'esmorzar de l'hotel ja feia estona q s'havia acabat (a les 9:30 és inhumà) i vam esmorzar unes crêpes de Nutella d'un garitu d'allà al davant, 2'5 € cadascuna, encara. El suc de pinya petit 2'80 €, déu ni dó.
Vam dinar per la zona i vam nar de botigues...sense comprar res pq tot era caríssim!
Allà prop hi ha l'Hotel dels Invalides, una mena de fortalesa immensa on se suposa que els ferits de guerra hi anàven a descansar. Gratuït. El pont per arribar-hi era preciós. Ja posaré fotos.
Des del pont q dona accés als Invalides, l'edifici del fons
La torre eiffel és la òstia de gran! va ser la següent visita (em sembla, no n'estic segur) 300 i escaig metres d'alt. Vam pujar dos pisos a peu per estalviar-nos la cua i fins al tercer en ascensor. Ja era de nit i les vistes eren impressionants. Ja posaré fotos. Sopar en un restaurant a prop de l'òpera Garnier. Uns 40€.
Vistes des del pont, París la nuit
No n'estic del tot segur, però diria que dilluns vam nar a l'arc del triomf. A dalt de tot de l'avinguda dels Camps Elisis, una estructura típica dels arcs de triomf, però a lo bèstia! era realment gran. Vam pagar per pujar a dalt per unes escales de cargol dels anys de la guerra, moltes escales. A dalt hi havia una exposició sobre l'època de Napoleó. La vista era impressionant. Ara no tinc cap foto a mà, però ja en posaré alguna.
Vistes des de dalt de l'Arc de Triomf, avda. del Camps Elisis.
Vistes des de dalt de l'Arc de Triomf, avda. del Camps Elisis.
Vam dinar per la zona i vam nar de botigues...sense comprar res pq tot era caríssim!
Allà prop hi ha l'Hotel dels Invalides, una mena de fortalesa immensa on se suposa que els ferits de guerra hi anàven a descansar. Gratuït. El pont per arribar-hi era preciós. Ja posaré fotos.
Des del pont q dona accés als Invalides, l'edifici del fonsLa torre eiffel és la òstia de gran! va ser la següent visita (em sembla, no n'estic segur) 300 i escaig metres d'alt. Vam pujar dos pisos a peu per estalviar-nos la cua i fins al tercer en ascensor. Ja era de nit i les vistes eren impressionants. Ja posaré fotos. Sopar en un restaurant a prop de l'òpera Garnier. Uns 40€.
Vistes des del pont, París la nuit
La Dama de ferro
La piràmide q dóna accés al Louvre
Vistes des de dalt la Torre Eiffel
La piràmide q dóna accés al Louvre
Vistes des de dalt la Torre Eiffel
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
