El temps passa inexorablement

Ja no sé quant temps fa que vaig començar a la facultat...diria que uns 7 anys i escaig. En aquest temps he viscut moltes vivències, sobretot he conegut a molta gent i crec que m'he fet gran amb ells. A l'inici vaig conèixer de seguida al Damià i al Javi i quedàvem sovint a casa seva, al pis del carrer Entença davant de la Model, una mena de caixa de mistos de 60 m2, per dinar, estudiar o fer una mica l'animal. Amb en Damià i la Fanny vam anar uns 3 anys a les falles, on vam conèixer els seus amics, l'ambient de festa d'allà i tb em vaig fer gran...Després vaig anar coneixent més gent, més dinars a la facultat, hores de cafè, de cartes, de birres i futbol els divendres...i definitivament va arribar el viatge a Tuníssia. No cal dir-ne res més, va ser realment una experiència única. Després de "Sidi bou Saïd, típico pueblo azul y blanco" la cosa va anar encara a millor, ja que coneixíem més gent, fèiem sopars i calçotades vàries i es va formar un grup força gran. Però més endavant la cosa va anar a pitjor...llei de vida que diuen, el grup es va anar separant, la gent acaba la carrera, alguns fan màsters, altres doctorats, erasmus...i les hores de dinar, les hores de cafè i cartes cada vegada són menys: finalment l'altre dia em vaig adonar de que realment el temps havía passat massa ràpid, la gent que abans trobaves a qualsevol lloc i amb qui podies qdar una estona per fer un cafè o simplement xerra una mica havia desaparescut. Tot de mirades estranyes i desconegudes es fixaven en la meva persona...i vaig haver de marxar i dinar sol. Que potser en algun altre moment he buscat la solitud com una cosa normal, però en aquell moment no. Què hi farem.